Turisme, gentrificació i habitatge

Es parla molt del dret a l’habitatge, però el cert és que no n’hi ha suficient i encara menys a preu assequible. No només no s’articulen polítiques públiques adequades, sinó que sovint es fan actuacions contraproduents. L’aposta desaforada pel turisme n’és la principal d’elles. El dret a l’habitatge és posat qüestió pel fenomen de la gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics. L’explosió del turisme com a fenomen massiu amb les possibilitats que donen les plataformes d’internet ha generat, a banda de la multiplicació dels viatges, el sorgiment del negoci d’arrendar habitatges per allotjar turistes o estades curtes, que està sent molt lucratiu.

Susana Alonso

Airbnb és la plataforma de referència i qui més ha fet per transformar les ciutats amb atractiu turístic, i no precisament per millorar-les. El turisme, per ciutats com Barcelona o poblacions costaneres, actua com una autèntica plaga perquè les transforma de manera que les fa inhabitables per als seus ciutadans, convertint el que eren llocs tranquils per viure en parcs temàtics destinat únicament a esprémer els viatgers, com més millor. Certament que el turisme com a sector complementari a altres activitats pot resultar prou positiu, però deixa de ser-ho quan de manera industrialitzada converteix les poblacions o els barris en espais només pensats per als viatgers, fent aquesta indústria una apropiació del comú i del espai públic. Cal no oblidar que, abans que res, les nostres ciutats i carrers són per viure-hi de manera decent els seus ciutadans.

En realitat, la conversió d’habitatges en apartaments turístics el que fa és encarir els preus del lloguer fins a expulsar una població que no pot fer-hi front. És el pa nostre de cada dia a Barcelona, però també a altres poblacions. Expulsió de persones cap a les perifèries que, d’una manera o altra, són rebutjades dels seus barris tradicionals. La gran majoria dels joves, per bon salari que tinguin, és impossible que puguin llogar, sols o en parella, un pis a l’eixample de Barcelona. Si tinc la sort de ser propietari d’un o tinc habitacions disponibles, cauré a la temptació, segur, d’especular amb aquest tema. Això va néixer així, amb la falsa idea col·laborativa d’intercanvi d’habitatges entre particulars. En realitat, és un gran negoci majoritàriament professionalitzat en què s’enriqueixen grans tenidors, molts dels quals són fons de pensions internacionals. S’han fet seva la ciutat i l’han expropiat als qui hi ha viscut tota la vida i li han proporcionat el valor i la marca assolida. Per intentar contenir el turisme, es prenen mesures contraproduents. Si es decreta, com va fer Ada Colau, una moratòria hotelera, que atrau turistes però no afecta el mercat de l’habitatge, l’oferta de places augmenta per la via dels apartaments que sí que incideixen negativament al mercat.

Hi ha un projecte de ciutat neoliberal que es desenvolupa a partir dels anys vuitanta i que s’intensifica als noranta. Es tracta de desenvolupar un concepte que ha tingut amb els anys una gran sofisticació i que és el de ciutat-mercaderia. El mercat immobiliari global té avui dia un valor aproximat d’uns 230 bilions de dòlars i representa dos terços de la riquesa mundial. L’habitatge, que és el 75% de l’immobiliari, s’ha transformat, molt més enllà de l’ús i la funció, en el gran dipositari de la riquesa del món. Amb la desindustrialització del món occidental com a resultat d’una nova distribució mundial de la producció, s’ha produït un desplaçament de capitals molt important cap a l’habitatge.

Encara que pugui semblar paradoxal, la crisi del 2008 ha accentuat aquesta tendència. Curiós, si ens atenim al fet que aquesta crisi ho va ser de les finances i l’habitatge de manera combinada. Ho va ser d’un model d’endeutament hipotecari per adquirir-les que en va generar una dinàmica inflacionària alhora que la superació dels riscos crediticis recomanables. Un efecte bombolla en tota regla. La inflació actual ve determinada pel posicionament dels grans inversors en un sector amb una forta demanda, estimulada pel fenomen de la mobilitat temporal i turística. La gentrificació hi juga un gran paper, funciona com a motor de l’augment dels nivells de renda que genera i que són de molt interès per a les grans fortunes i fons de capital.

S’ha produït un moviment estructural, tectònic, des del sector industrial i d’especulació en productes financers complexos, que són molt volàtils, cap al sector del totxo. Curiosament, potenciat per l’efecte revaloritzador que exerceix el turisme i la voluntat de les classes mitjanes creatives a tornar a un entorn plenament urbà. Les finances continuen redissenyant les ciutats, però ja no ho fan tant amb la concessió d’hipoteques a particulars, sinó a través dels grans fons d’inversió.

(Visited 95 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari