No m’ho puc creure. En quin moment el nacionalisme català va deixar de ser supremacista i xenòfob? De veritat que ara ens adonem que les arrels de Junts són profundament racistes? Segur que els seus fundadors, Convergència, abraçaven la idea de la Catalunya com a terra d’acollida? O era un eslògan per quedar bé? Què passa, que ara s’han adonat que molta de la gent que viu a pobles i ciutats catalanes sembla que té la pell més fosca? O és que no suporten que no signin les premisses de la nació catalana, llengua, pàtria i religió? Mare meva, però si això ja ve de lluny! O no recorden les paraules de la Marta Ferrusola, dient que els seus fills no podien jugar perquè tots parlaven castellà? O contra els immigrants que “imposaven la seva llengua i la seva cultura”?
Potser durant dècades, aquest racisme va estar amagat d’alguna manera, però el cert és que l’onada d’immigració que va arribar a Catalunya a la dècada dels cinquanta i dels seixanta, fins i tot abans, va molestar a la burgesia catalana, tot i que va ser beneficiosa per enriquir-se a les indústries tèxtils, especialment. Aquesta gent vivia lluny dels seus barris, en barraques, en coves prop de les lleres dels rius, com a Sabadell. Tenien els seus costums, les seves esglésies. No molestaven gaire i es movien poc pel centre de les ciutats. Després, van intentar que “s’adaptessin”, a la seva manera, és clar, respectant “les tradicions”. La llengua, el Barça i la Moreneta. Més tard, la independència. Sinó, esdevenies un mal català, havies de marxar de la terra que t’havia vist néixer. Jo vaig tenir una mica de sort en aquest aspecte. Nascut de pares murcians, de cabells negres, ben negres, jo era ros. Fins i tot una catalana “com Déu mana” em va dir que semblava “fill de fabricants”. Era l’any 1960.
I ara ens estirem aquests mateixos cabells perquè l’extrema dreta, també la de Junts, ja no té pèls a la llengua per dir el que sempre havia pensat, que sobren uns quants aquí a aquesta terra, sobretot si no casen amb l’estereotip català de tota la vida. Sembla que ja importa poc que els seus cognoms siguin García, Fernández o Romero mentre parlin català. Això fins ara. És clar que el procés ho va engegar tot en orris i, aquells que jo considerava amics, em convidaven a fer les maletes i anar a viure més enllà del riu Ebre.
I ves per on que la llavor de l’extrema dreta a Ripoll ha destapat més casos de discriminació a les persones que volen empadronar-se a diferents ciutats i poder accedir al dret constitucional a la sanitat i l’educació. I quina casualitat que aquests estan governants per Junts, a Amer, a Santa Coloma de Farners, Figueres o Calella. Aquest últim, amb la connivència del PSC.
I l’humanisme queda una mica més tocat, ferit de mort, davant insensibles i vividors de la política que són capaços de rebentar qualsevol consens, qualsevol acord, amb l’objectiu no només de perpetuar-se al poder, sinó d’aconseguir una neteja ètnica que no trenqui amb els valors establers i de caràcter intrínsecament xenòfobs. Aquella “terra d’acollida” tan promocionada amb somriures i bona fe no era més que una campanya enganyosa per autoconvèncer-nos de la nostra bonhomia, una mena de bàlsam per cobrir-nos de glòria i mostrar al món que érem els millors. Malgrat l’embolcall publicitari, la sang que corria per les venes dels governants, era profundament instigadora del rebuig al diferent.
Ara ja no hi ha vergonya. Han caigut totes les caretes, s’han descobert del tot i han mostrat el que molts ja sabíem. Es veu que l’onada d’extrema dreta que recorre Europa els ha fet apuntar’hi al carro, no sigui que quedin fora. No es porta gaire aquest humanisme que valora la persona per sobre de tot. De fet, Junts calla davant el genocidi del poble palestí. Calla davant tot el que signifiqui recolzar certes comunitats que no abracen la normativa establerta des de dalt, tot i aquestes comunitats fan rics a empresaris del Bages, d’Osona o de les comarques de Lleida. Això sí, que treballin, si pot ser en negre millor, que impulsin l’economia amb sous baixos i amb condicions laborals i d’habitabilitat extremes, però que no tinguin accés a l’educació i a la salut, no sigui cas que, un dia, ja no hi hagi nens i nenes blancs a les escoles o instituts. I pitjor encara, que ja no es parli català. Juntsxodi.
