Xavi només segueix perquè Laporta encara no té els diners per fer-lo fora

La situació insòlita de mantenir un entrenador en què la junta no creu i ell mateix ha abaixat els braços s'ha convertit en l'escenari de l'estabilitat més inestable i confusa de la història moderna del Barça

Xavi Hernández

Joan Laporta mai va saber què fer amb Ronald Koeman quan li va tocar decidir el seu futur dues vegades, una al final de la temporada 2020-21, després de la conquesta de la Copa del Rei i haver-se quedat a les portes de la Lliga, i l’altra quan l’equip, sense Messi ni Griezmann, va donar evidents símptomes de regressió i de pèrdua de potencial. Va acabar destituint-lo i posant un altre entrenador en què tampoc no creia, Xavi, una altra llegenda blaugrana a qui sí que va haver de donar-li una tanda de quatre fitxatges per començar en aquell cru hivern del 2022, després una altra de set reforços a l’estiu per assaltar la Lliga i, finalment, cinc més abans de l’inici de l’actual temporada amb la cirereta gairebé còmica de Vitor Roque, que dissabte va saltar al terreny de joc amb el marcador anunciant un esperançador 3-2 i se’n va anar al vestidor amb un insolent 3-5, el seu entrenador amb un peu fora, mentalment enfonsat, i l’estranya sensació que l’esfondrament institucional, més enllà del futbolístic, també és més a prop que lluny.

Si Xavi continua sent avui l’entrenador és, bàsicament, per dues raons. Perquè Laporta mai no ha tingut un pla per a la banqueta, només solucions mediàtiques i excuses per a les seves operacions exclusivament canalitzades a través dels seus amics/agents, i perquè no hi ha cap possibilitat de pagar-li la liquidació que tocaria per rellevar-lo un cop demostrat que els seus mètodes i la seva incapacitat han fracassat estrepitosament així que la temporada s’ha posat una mica costeruda.

No cal donar-hi més voltes filosòfiques ni embolicar aquesta no solució, insòlita i sense sentit, en un fals mantell de sentiment, lleialtat i barcelonisme. A la reunió mantinguda per l’alt staff esportiu després del partit amb Laporta, Deco, Yuste i Echevarria, del que es va tractar de debò, donant per fet que ni Xavi es veu capaç de seguir ni el president de continuar confiant-hi, van ser les qüestions contractuals. O sigui, la manera de cobrar totalment o parcialment l’actual contracte segellat fins al 30 de juny i què fer amb la prolongació per una temporada més (2024-25) emparaulada i anunciada mesos enrere, encara que pendent de legitimar i incloure en el pla de viabilitat de la Lliga.

La negociació ja estava encarrilada des de feia setmanes perquè les dues parts ja havien abordat de debò aquesta possibilitat de dissociar la relació si les coses es posaven lletges, com així ha passat, i Xavi, si alguna cosa ha tingut sempre molt clar, és que el club està a la seva disposició i no al revés.

Ja ho va demostrar a la primera presidència de Laporta, arrencant-li contractes escandalosos a canvi de contínues i braves defenses públiques del president sense importar-li el saqueig institucional sota el seu mandat, tancat amb unes pèrdues de 47,6 milions i un deute desbocat. Amb Josep Maria Bartomeu, el dia que li va tocar retirar-se i va plantejar marxar, va exigir un impost revolucionari a còpia de cobrar una temporada sencera extra després d’amenaçar la junta de sortir fent soroll mediàtic en contra. Aquest és el Xavi autèntic, el de sempre, més enllà del seu talent inigualable com a centrecampista únic i irrepetible que, sent entrenador a Qatar, primer va donar la mà a Víctor Font i després va canviar de bàndol així que va intuir que Laporta podia guanyar les eleccions. Com que Laporta havia arrencat la campanya assegurant que Xavi estava encara verd per al primer equip, quan el seu nom va aparèixer com l’única alternativa possible a Koeman, no només no va venir corrent sinó que va obligar el club a pagar una clàusula d’alliberament exagerada.

Dissabte a la nit el que va estar sobre la taula va ser, per una banda, la postura de la junta de posar fi a aquesta sagnia i, pel que fa a Xavi, la de cobrar fins a l’últim cèntim, sabent que aquesta possibilitat avui no és possible i que Laporta ha de sostenir-ho per força fins que aconsegueixi restablir el mínim marge salarial. Xavi sap que ho cobrarà tot perquè altrament no hauria sortit a afirmar que el president és el millor, el més maco i el més intel·ligent. Ha sabut com jugar les seves cartes perquè, en aparença, ell sacrifiqui el seu futur, la seva continuïtat més enllà del pròxim 30 de juny, en benefici de l’equip i de destensar una situació que l’ha posat al centre de la polèmica.

No és comprensible, des de cap punt de vista, que l’anunci de la seva caducitat resolgui la crisi esportiva, més aviat la perpetua, cronifica l’estranya atmosfera generada al seu voltant i estén l’ombra de la preocupació lògica sobre la reacció d’un vestidor també atípica i confusa, ja que si els jugadors realment matarien per Xavi ja ho haguessin demostrat al camp.

Xavi mateix ha sabut forçar anticipadament aquest escenari tan alienígena mitjançant la necessitat d’insinuar un sobtat gir d’invocació a la Masia com una manera de demostrar que és Laporta qui ha portat un munt de veterans sense futur, ambició ni recorregut. És com si ara volgués verbalitzar que ell té un full de ruta diferent del d’un staff on Jorge Mendes mana més del compte i on Laporta es gasta en fitxar Vitor Roque el que costava Zubimendi. Aquesta és ara la seva única carta, actuar pel seu compte, protegit per la precarietat econòmica que priva Laporta de cessar-lo com seria el desig del president, i mogut per l’obsessió de Xavi de no ser pastura del lobby de la premsa guardiolista que, fa setmanes, li ha retirat la clemència amb què l’havia rebut i sostingut malgrat que el seu pla de joc mai no es va acostar, ni de lluny, al del Barça de Guardiola.

Xavi, que no ha estat capaç de guanyar-se un estatus sòlid, vol sortir del Barça per una porta que no existeix. S’ha ficat en un laberint en què Laporta no pot entrar i això el salva per ara, però ni ell troba una escapatòria digna. Ha començat un torcebraç inútil perquè, al final, no serà el poder de l’entorn el que reclami un canvi si l’equip no millora, sinó aquesta afició neutra, dòcil i anestesiada de Montjuïc que la junta pot controlar.

Té massa factors en contra per a pensar que aquesta situació d’avui, l’estabilitat més inestable mai viscuda al club, forçada perquè ni tan sols Laporta té la clau de la caixa, pot acabar sense un final de tragèdia. Que no hagi passat res pot ser, esportivament i institucionalment, més catastròfic que haver tancat el final de l’etapa de Xavi com en qualsevol altre club, amb el relleu a la banqueta. Fins i tot, haver assegut provisionalment Rafa Márquez, encara que fos deixant clar que no serà l’entrenador la temporada que ve, hauria tingut més sentit o, si més no, hauria impactat canviant realment les expectatives, el decorat i, fins i tot, els estats d’ànim.

El que va anunciar Xavi després de la cimera d’urgència amb el camarote laportista no va ser una bomba informativa. Va ser un altre pegat d’una junta que segueix sense rumb, igual o més sola que el mateix Xavi, davant d’un barcelonisme cada cop més desconcertat i apàtic, entre altres coses perquè a Xavi no se li entén el discurs i Laporta no obre la boca des que va començar aquesta llarga caiguda de l’equip de la qual n’és tan responsable o més que l’entrenador i que Deco.

(Visited 190 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari