“Tots els ponts destinats a resistir estan destinats a transformar-se” (Juan Claudio de Ramón)
«Els joves van sortir al carrer i sobtadament tots els partits van envellir», escrivia El Roto ja fa més d’una dècada. El text resumeix de forma molt gràfica els nous temps marcats per les grans transformacions tecnològiques, culturals i socials que estaven emergint a la societat espanyola i a les societats modernes occidentals. En paral·lel, s’estava produint igualment un altre fenomen de gran importància al nostre país com era el final de la generació de la Transició i el seu relleu pels fills de la democràcia, els nascuts a partir del 1976.
En aquest sentit, els nous discursos polítics d’aquesta generació seran els que hegemonitzaran l’agenda política. Uns discursos carregats d’utopia i idealisme, que buscaven “assaltar el cel” o el “somni d’Ítaca” i que han acabat portant, per diverses causes, a la desil·lusió quan no a la desafecció. Tot i que el pitjor ha estat la tornada al llenguatge del passat caïnita i guerracivilista que ha dificultat el diàleg i la col·laboració, quan més necessitats estem de contacte personal i de conèixer-nos millor, davant la complexitat de la vida humana i dels problemes socials.
Què ens ha passat, ens preguntem més d’un, quan semblava que arribaria un temps de més civilitat i progrés. Som a la civilització de l’espectacle, amb la seva enorme capacitat de seducció, on les plataformes digitals han agafat el comandament i en la qual el món mediàtic i polític s’ha instal·lat i acomodat amb tota naturalitat. Per descomptat, els diagnòstics no són gaire favorables: “Crisi de la democràcia”, “l’eclipsi de la raó”, “temps de confusió”, “la gran fragmentació”, “inestabilitat política”. Són algunes de les paraules que vénen a definir el món on vivim.
El resultat de tots aquests canvis s’ha vist reflectit en les noves retòriques polítiques antagòniques, en una dialèctica frontista que estigmatitza l’oponent i crea desassossec i pessimisme. Aquest és avui el discurs dominant a les xarxes i en una part important dels mitjans i dels grups polítics. Alhora, i al voltant de tot això ha crescut tota una legió d’activistes, els enginyers del caos, els alquimistes del malestar, com alguns en diuen, convertits en els grans sostenidors del sistema. No és una crítica ni a la pluralitat ni al conflicte, base d’una societat democràtica plural, sinó a les males maneres i modals que s’han imposat.
Ens temem que els temps de la calma no tornaran, malgrat haver inspirat, segons l’escriptor Valentí Puig, els dos grans moments de la història moderna d’Espanya: la Restauració canovista i la Transició democràtica. El perill potencial que es presenta podria venir de la frustració i el ressentiment d’aquestes elits i la tendència a l’extremisme. El científic americà Peter Turchin ho explica al seu assaig Final de partida: elits, contraelits i el camí a la desintegració política, on arriba a vaticinar, fins i tot, la possibilitat d’una guerra civil als Estats Units.
Davant d’aquestes noves realitats, és possible una altra política més pragmàtica i realista? No hi ha res segur, ni és possible vaticinar un futur clar. Tot i això, els camins de la lògica o del sentit comú ens diuen que en una societat instal·lada en el benestar i el consum, la tornada a la moderació seria el més normal, però per això caldria trobar el discurs polític adequat i els líders capaços de dur-ho a terme. Aquí hi ha una feina important per endavant.
Per descomptat, es fan necessaris canvis, no només de mentalitat, sinó també de l’ambient ideològic i emocional en què estem instal·lats. Caldria deixar de banda la política en la seva concepció més heroica i de fe per portar-la a terrenys més analítics. O, el que és el mateix, menys ideologia i més evidències empíriques. Mentrestant, seguir amb la política de ponts i conciliació. “Una nova cultura política més relacional i cooperativa en contraposició al darwinisme social i la lluita pel poder que sembla haver calat en els valors col·lectius” com molt bé assenyala Daniel Innerarity.
