No soc gaire aficionat al futbol, però fa unes setmanes no em vaig voler perdre veure en directe a l’Estadi de Montjuïc el Barça-Girona. Em feia il·lusió, i més tenint en compte l’espectacular temporada que està oferint el conjunt gironí. No obstant això, el meu entusiasme es va veure ràpidament diluït quan, de forma reiterada, vaig escoltar aficionats proferint insults contra els jugadors o l’àrbitre. Soc conscient que aquest tipus d’actituds succeeixen a qualsevol estadi i que, malauradament, són una tònica habitual a la majoria d’esports. També que aquest tipus de comportaments són propis de minories que no representen l’equip al que diuen defensar. Amb tot, però, me’n vaig anar a casa preocupat, i més després de veure la cara de d’estupefacció d’alguns infants veient com alguns adults verbalitzaven determinades paraules contra els futbolistes. Els seus rostres de desconcert indicaven un xoc entre l’educació que havien rebut i el que estaven presenciant. És urgent erradicar aquest tipus de conductes, que no són altra cosa que la llavor de l’odi contra la diversitat esportiva i contra el jugador o l’aficionat d’un altre equip pel mer fet de portar a la samarreta un altre escut.
Sempre he pensat que quan un va a veure un partit de futbol sap que existeix l’opció que el seu equip perdi. És paradoxal, però, precisament, aquesta és la gràcia d’un sistema que s’ha construït sobre la base de la victòria i la derrota i sobre la convicció col·lectiva de l’acceptació de l’una i de l’altra. A més, és important recordar que vèncer o perdre no és permanent: és efímer com pràcticament tot en aquesta vida.
Quelcom similar succeeix en els sistemes polítics democràtics. Ara bé, la gran diferència entre l’esport i la política rau en el fet que l’insult i la posada en qüestió de les regles del joc és una pràctica estesa des de fa molt de temps mentre que en el segon àmbit aquests fenòmens s’estan estenent com una taca d’oli, fet que està provocant que moltes societats estiguin entrant en una espiral de difícil sortida. Ho hem vist al nostre país, on part dels electors de PP i Vox creuen que la investidura de Pedro Sánchez no va ser legítima. O als Estats Units, on Donald Trump segueix dient que l’elecció de Joe Biden va ser un frau electoral. Catalunya, en menor mesura, tampoc ha escapat d’aquestes dinàmiques: durant el procés s’ha qüestionat la legitimitat de determinades tries (la més recent la de Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona pel fet de no ser partidari de la secessió).
El creixement exponencial de forces polítiques ultraconservadores i nacionalistes explica, en bona part, l’auge d’aquest tipus de fenòmens polítics. És un error que les formacions clàssiques, sobretot les conservadores, estiguin adoptant el llenguatge i les conductes que propugnen aquests grups polítics extremistes. Caure en la temptació de l’insult i la desqualificació, com fan alguns aficionats de futbol i com estan fent, per exemple, PP i Vox en l’àmbit domèstic, afebleix, en el primer cas, el prestigi d’aquest esport com a base per a la cohesió social i l’aprenentatge de valors, i és demolidor, en el segon cas, per a la pròpia democràcia. En l’esfera política això enforteix els partits que volen erosionar o derogar la democràcia. Uns partits que, no ho perdem de vista, converteixen els adversaris en enemics, qüestionen la legitimitat de les institucions públiques, i dificulten la cerca de solucions a problemàtiques cada cop més complexes i la convivència entre diferents.
En el seu llibre La libertad democrática, el filòsof Daniel Innerarity assenyala que el creixement de l’odi “obeeix al fet que la falta d’un sentiment de pertinença fa que la societat es dispersi en un arxipèlag de grups que busquen afirmar-se independentment dels altres, en el millor dels casos i, en el pitjor, contra els altres”, però remarca que “potser ens permetem odiar tant perquè sabem que –per la solidesa de les nostres institucions, l’Estat de Dret o l’amenaça del càstig de la llei- és molt improbable que aquest menyspreu mutu desemboqui en violència.” Tant de bo tingui raó i l’odi no desemboqui en violència. Amb tot, aquest 2024 tenim el repte col·lectiu de posar remei a aquesta espiral. Només depèn de nosaltres. Les eleccions europees i nord-americanes seran un bon termòmetre per mesurar-ho. Ah, i tant de bo el Girona guanyi la Lliga!
