El regne animal… o nosaltres

Inevitablement que cauré en algun espòiler, però la pel·lícula El regne animal (2023, Thomas Cailley) m’ha provocat alguna reflexió que vull compartir.

Sempre m’ha interessat la capacitat de les narracions cinematogràfiques de, més enllà dels seus relats i protagonistes concrets, evidenciar unes preocupacions que podríem definir amb el concepte encunyat per Jung d'”inconscient col·lectiu”. És a dir, una capacitat de convertir en metàfora social les narracions més enllà del seu argument concret. Per exemple, l’aparició de la saga de Jurasic Park (any 1993) amb l’empatia cap a unes espècies desaparegudes fruit d’un cataclisme. Mentre es concebia i rodava la pel·lícula, tenia lloc la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (juny 1992) on es donava definitivament el toc d’alerta respecte a la sostenibilitat de la nostra espècie (molta gent continua desviant el tema a la sostenibilitat del planeta: aquest continuarà més enllà de nosaltres, fem el que fem). Podríem seguir exemplaritzant aquesta capacitat del cinematogràfic de, ja que ha estat definit com la fàbrica de somnis, ser capaç d’evidenciar aquests malsons de l’inconscient col·lectiu.

És clar que la crisi climàtica genera una enorme ansietat, ecoansietat en diuen. I aquesta ecoansietat (Greta Thunberg seria un molt bon exponent) té el nucli en la inevitabilitat d’un problema que no sabem manejar, que durant molt de temps hem volgut ignorar/negar. L’oscaritzat documental Una veritat incòmoda (2005, D. Guggenheim) més enllà de la seva bondat basada en un excel·lent guió (i presència) d’Al Gore, encertava plenament en el títol. I aquesta és la principal causa de tota ansietat: enfrontar-se a una veritat incòmoda.

El regne animal planteja una França actual on una estranya malaltia fa que determinats individus es converteixin en animals, una mena de “licantropia” col·lectiva que adopta tota mena de variants: ocells, rèptils, llops, etc. Això comporta un estat de tensió social (m’abstinc de desenvolupar la interessant relació pare-fill que condueix el film) entre la por/terror d’aquesta mutació i les decisions per afrontar-ho.

Aquesta mutació juga el paper d’un MacGuffin; és a dir, un element d’intriga que ens fa avançar la trama en espera de ser desvetllat, però que després es dilueix sense ser aclarit, menyspreant-ne l’efecte desencadenant. És a dir, seguim la pel·lícula amb les seves històries i les seves ramificacions, però mai ataquem la pregunta principal: per què s’ha activat aquesta mutació, aquesta malaltia?

Thomas Cailley diu “amb l’emergència ecològica actual, crec que és vital inventar noves narratives que explorin les nostres interaccions amb la resta del món viu i imaginar noves fronteres”. Aquí apareix el desencadenant del guió: una suposada preocupació ecològica, escorada cap a l’especisme, com a voluntat de compartir el planeta en peus d’igualtat, ja que els nous “animals” que hi apareixen tenen orígens humans. Un jove ingenu planteja una bona relació de convivència amb aquests nous animals (d’altra banda, gens amistosos), mentre que el gruix social planteja el seu aïllament terapèutic o, directament, el seu extermini.

Però el que hem dit: ni un fotograma gastat a plantejar perquè passa el que passa. I així s’acaba la pel·lícula amb un escapista final on l’adolescent protagonista (en ple procés de mutació) fuig al bosc on aquests “nous animals” sobreviuen.

Estem en plena època amb fenòmens que, en un grau o un altre, ens angoixen, o directament ens aterren: la transformació de la joventut i de classes socials, fins fa poc moderades o d’esquerra, en addictes a l’extrema dreta més radical; la inclinació per part dels adolescents a la faceta més masclista d’una sexualitat depredadora; a monstruositats polítiques d’enfrontament entre països amb les consegüents matances que superen la nostra imaginació; o la nostra posició desesperada (“la humanitat ha obert les portes de l’infern”, António Guterres) davant de la crisi climàtica. I com un MacGuffin deixem que avanci la pel·lícula sense preguntar-nos seriosament quin és l’origen i les responsabilitats d’aquestes mutacions, d’aquesta licantropia social.

Sí, el regne animal ens està guanyant en la versió menys empàtica. On hem abandonat aquella capacitat humana del coneixement, el debat i l’acció compartida i solidària?

(Visited 55 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari