Joan Laporta travessa, ara de debò, la primera situació de risc des que va assumir per segona vegada la presidència del FC Barcelona el 7 de març del 2021. A la gènesi del seu projecte, donant per fet que en tenia algun, l’afició barcelonista va anteposar l’enorme il·lusió generada per la seva arribada a la realitat d’un equip que, amb Ronald Koeman d’entrenador, va començar guanyant la Copa i se li va escapar la Lliga quan ja havia fet el més difícil, que era remuntar.
Allà va ser quan Laporta va demostrar l’absència de qualsevol guió, ja que primer va fer fora l’entrenador holandès i després va rectificar aquesta decisió quan ja havia resolt fer fora Messi i Griezmann, sabent que Koeman no li muntaria cap crisi i es conformaria amb qualsevol cosa, inclòs Luuk de Jong, per cobrir aquest buit en atac. Un pèssim pla, sens dubte. Amb Koeman van debutar llavors jugadors com Araujo, Pedri, Gavi, Balde, Nico, Jutglà, Abde, Ilaix Moriba, Yusuf Demir, Konrad de la Fuente, etc., que van segellar el seu salt al primer equip o es van vendre en operacions realment interessants, urgents i necessàries per a les arques del club.
La premsa, quan l’equip va fer les primeres ensopegades, es va encarregar d’enterrar Koeman i de pressionar Laporta perquè fitxés, Xavi sobre qui havia dit que “està verd”, quan semblava que jugava a l’equip de Víctor Font.
No el convencia. Però, una vegada més, sense cap full de ruta, més enllà de tenir al cap els dos o tres entrenadors que ja estaven pillats, va acceptar finalment fitxar Xavi, a qui ha donat 16 nous jugadors a canvi d’una Lliga i una Supercopa d’Espanya. Xavi també ha patit quatre eliminacions europees, algunes ridícules, i ha destapat altres jugadors de l’herència com Lamine Yamal o Fermín López. Hi ha hagut de tot en aquests dos anys des del seu debut.
El que no ha acabat d’aconseguir és la uniformitat en el joc ni en la posada en escena tàctica, sembrant dubtes al mateix equip, entre l’afició i la directiva, una mica cansats del resultadisme i de recórrer al 4-4-2 com l’únic sistema fiable per controlar almenys els partits. O sigui, la renúncia tàcita a aquest ADN blaugrana que va prometre no trair mai.
Ara, després del disgust del clàssic i dos partits molt lletjos a Anoeta i davant del Xakhtar Donetsk, amb les crítiques recaient en alguns fitxatges d’edat i qüestionant la capacitat de Xavi per redreçar la nau, és quan cal, molt més que fusta de bon entrenador, la mà experimentada del president i de Deco, en qui ha dipositat Laporta tot el pes de les decisions esportives. El paper de tots dos és clau si de debò creuen que Xavi és qui pot redreçar el rumb i són capaços, també, de transmetre aquesta confiança i el seu rotund suport al tècnic perquè el vestidor sàpiga què hi ha.
Si ells dubten, llavors sí que Xavi ho tindrà molt complicat per governar la situació. La pregunta és si Laporta i Deco tenen un pla, sigui quin sigui, o simplement estan a l’expectativa. Això seria dubtar.
