Per als lectors que hem complert sobradament el mig segle de vida, la lectura del setmanari Destino, fou, durant bastants anys, difícilment substituïble si volíem estar al corrent de la vida cultural -y també de la social, econòmica y política- de las Espanyes i Catalunyes del moment.
Destino, revista amb denominació de reminiscències falangistes, havia estat fundada a Burgos, a les acaballes de la guerra civil, per un grup de catalans franquistes que, amb el temps transformarien Destino en un referent lliberal, tímidament catalanista i crítica amb el franquisme imperant en una bona part de la societat catalana. El seu primer director fou el novel·lista Ignasi Agustí i, entre 1958 i 1967 fou dirigida per Néstor Luján, el qual va acollir com a col·laboradors a escriptors de diferents ideologies, com ara Jiménez de Parga, Francesc de Carreras, Eliseo Bayo o Lluís Permanyer. Durant aquest període Destino va tenir seriosos problemes amb la censura: fou objecte de quinze expedients sancionadors i, en algun cas, també suspesa durant un temps.
Luján va haver de deixar la direcció del setmanari com a conseqüència d’haver estat condemnat, a l’octubre de 1967, per la publicació d’una carta al director, titulada «El catalán se acaba», d’autoria incerta, que generà una remarcable polèmica (sembla que era això el que es pretenia amb la seva publicació) , ja que contenia un fort atac a la llengua catalana. La revista fou suspesa durant dos mesos i, en reaparèixer, ho va fer amb una portada dedicada als monjos cartoixans, els que viuen en silenci.
La direcció va ser assumida per Xavier de Montsalvatge, que tenia carnet de periodista, si bé de fet va ser exercida per Josep Vergés: Poc abans de desaparèixer en 1980, Destino fou adquirida per un grup avalat per Jordi Pujol.
Ha arribat a les meves mans, entre d’altres, el número 1883 de Destino, corresponent a la primera setmana de novembre de 1973, que és un bon exemple del compromís cultural i polític de la publicació, malgrat les limitacions imposades per la censura existent. La portada i diferents articles, signats per Josep Pla, Enric Jardí i Francesc Fontbona, estan dedicats a glossar la figura del pintor de temes llavors políticament incorrectes Isidre Nonell, que havia nascut cent anys abans, i morí prematurament l’any 1911. Impressiona repassar la relació de col·laboradors d’aquell i d’altres números de Destino: Francisco Umbral, Álvaro Cunqueiro, José Jiménez Lozano, Néstor Lujan, Álvarez Solís, Santiago Nadal, Elisa Lamas, Josep Maria Espinás, Sempronio, Pere Gimferrer, Xavier Fábregas, entre d’altres: no estaven tots els que hi eren, però poc faltava per que hi fossin.
Per als lectors que encara no han complert cinquanta anys, alguns d’aquests noms els poden sonar a música celestial, però poden estar segurs que l’equip de col·laboradors de Destino era un dels més intel·lectualment potents de tota la península, un equip equivalent, dins del món de la cultura, al Barça de Cruyff.
Aquell Destino resisteix amb avantatge la comparació amb qualsevol de les revistes d’informació general que avui es publiquen al nostre país, com ara les dominicals de La Vanguardia o d’ElPaís, que, amb totes les excepcions que es vulgui, van plenes d’articles d’influencers «xarxers», polítics d’escassa proximitat, tertulians turiferaris i d’artistes d’estar per casa, en general amb molt poc sentit de l’humor. Se’m dirà que és el que hi ha, d’acord, però no el que se suposa que, en un país lliure i realment democràtic, hauria d’haver, sobretot si es pretén potenciar la premsa escrita. Potser en l’únic que guanyen a Destino les revistes actuals és en l’estètica i composició dels seus anuncis publicitaris, que avui són molt més agressius i més incitadors al consum idiota.
No es tracta de ressuscitar una revista morta i ràpidament enterrada durant la transició i que, com les seves germanes Triunfo o Cuadernos Para el Diálogo, hagués merescut millor sort. Aquest article només té el propòsit de recordar que un altre tipus de revistes -més franques i alliberades, més emancipades de tot tipus de tuteles- són possibles, si no volem matar del tot la premsa escrita.
