Els tòpics ens indiquen que els francesos sempre han estat estrictes, ferms en les seves conviccions i una mica arrogants. És l’anomenat xovinisme que, paradoxalment, els mateixos francesos atribueixen als seus conciutadans del nord, especialment els de la regió de París. Sigui com sigui, no és cap misteri que les institucions gal·les acostumen a actuar de manera ràpida davant qualsevol problemàtica que afecti els ciutadans. Segurament no es resolen tots els problemes, però sí que es redacten i s’apliquen lleis i normatives que almenys intenten categoritzar-los.
L’escola és un dels punts calents a França. El fracàs escolar augmenta, així com la conflictivitat en molts instituts que es veuen obligats a reforçar les mesures coercitives, ja força dures. Una manca de respecte cap a un professor pot significar l’exclusió immediata i un canvi de centre. El professorat té la categoria d’autoritat pública i, per tant, les màximes garanties davant les possibles agressions. Malgrat tot, no sempre aquestes mesures tenen com a conseqüència una disminució de la conflictivitat i el sistema se sustenta en l’habilitat dels equips directius i educadors en resoldre’ls però també en la fortalesa dels valors de la República.
Tanmateix, el president francès, Emmanuel Macron, va fer fa cinc anys un cop d’efecte anunciant la prohibició total del mòbil a les escoles. La manca de normatives concretes facilita el desgavell i França ha tirat pel dret. A Espanya, a Catalunya, aquest desordre és descomunal i cada institut té la seva pròpia manera d’arreglar el conflicte, donant-se el cas, per exemple, que dos instituts d’una mateixa localitat tenen criteris i procediments diferents. En el nord d’Europa, sempre molt per davant en resultats acadèmics, han adoptat mesures contràries a l’ús del mòbil a les classes, però també han acabat amb l’escriptura amb el teclat de l’ordinador. Els resultats són clarament satisfactoris, amb una comprensió dels conceptes més amplia.
El que sí que és evident és que el mòbil i les pantalles en general, generen aptituds diverses en els alumnes, però en la majoria dels casos la percepció del professorat és que impliquen una dispersió en la feina diària que contribueix a una baixada percentualment important en la comprensió dels textos i conceptes. La pobresa de llengua dels nostres adolescents ve donada, d’una banda, per la manca de lectura sistemàtica i sistematitzada, però també per la fascinació dels mòbils, amb missatges cada vegada menys lingüístics i d’una enorme escassetat de sinònims que enriqueixen la llengua. A més, la necessària velocitat en la informació facilita que l’atenció sigui escassa i la desconnexió per part dels alumnes de la realitat.
Alguns professionals de l’educació són grans defensors del mòbil a les aules, però no tinc clar si ho són perquè han perdut tota possibilitat de fer veure als seus alumnes la nocivitat de l’element dins l’àmbit escolar o perquè realment creuen que n’és indispensable. És cert que alguns mestres l’utilitzen en substitució del diccionari, però aquesta tasca també la pot fer l’ordinador, ja molt present a les classes. D’altres necessiten la càmera per enregistraments relacionats amb la matèria, però això també pot fer-ho una càmera de vídeo normal. Jo tinc clar que la prohibició és tècnicament possible, per què la pantalla anul·la les possibilitats de comunicació real entre l’alumnat. Els instituts que han donat plena llibertat a l’ús del mòbil se n’adonen ara que la mesura ha provocat la manca de jocs al pati, de converses i d’activitats de lleure que portava implícita l’hora de l’esbarjo.
Cal, doncs, que l’administració sigui valenta i prohibeixi per llei l’ús del mòbil a escoles i instituts. La situació actual no permet assegurar que el mòbil sigui una eina productiva a les aules, molt al contrari, contribueix a la pèrdua del llenguatge, a la manca de valors, d’educació, de respecte i de responsabilitat. Hi ha qui diu, però, que això pertany a la cultura del sud d’Europa i que els mòbils no tenen res a veure. Jo no hi estic d’acord amb aquesta afirmació. Crec, al contrari, que les evidències negatives en són ben clares.
Prohibició ja! Ja estem perdent molt de temps.
