El Brexit. La victòria de Donald Trump. L’assalt al Capitoli dels Estats Units i a les principals institucions brasileres. La invasió russa a Ucraïna. L’assassinat d’un candidat a la presidència de l’Equador. La guerra entre Israel i Hamàs. Són alguns dels esdeveniments més importants que han ocorregut en els darrers anys al món i que evidencien que l’ordre sorgit després de la Segona Guerra Mundial està en col·lapse o, si més no, en clar retrocés. L’Organització de les Nacions Unides, creada després d’aquest gran conflicte bèl·lic, ha tingut un paper cabdal en la gestió de múltiples crisis i situacions de violència, però resulta evident, al mateix temps, que la seva existència, tot i ser pionera, no ha estat suficient a l’hora d’assolir la pau o de protegir els drets humans arreu del planeta. Només cal recordar, en aquest sentit que, segons el darrer informe ‘Índex de Democràcia’ de la revista The Economist, només un 8% de la població viu en una democràcia plena i que més d’un terç de la ciutadania pateix un règim autoritari.
Per altra banda, la progressiva substitució del progrés pel retrocés com a vector social i polític i el creixement de règims autoritaris i il·liberals estan comportant l’augment de la despesa en defensa. En conseqüència, molts països han incrementat, de forma molt clara, la partida econòmica destinada a aquesta matèria a l’hora de fer front a fenòmens cada cop més recurrents com atemptats terroristes, però també per recolzar, per exemple, Ucraïna després de la invasió russa. Ha estat, justament, la guerra iniciada per Vladímir Putin la que ha provocat, segons l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm, l’increment més gran de la despesa militar a Europa en els últims 30 anys. Amb tot, soc de la gent que pensa que és un error el plantejament que fa una part de l’esquerra espanyola i europea quant a l’enviament d’armes a aquest país de l’Europa de l’est. És a dir, és compatible, des d’un punt de vista progressista, qüestionar i, fins i tot, reprovar l’augment de la militarització al món i, al mateix temps, assenyalar que la ciutadania ucraïnesa té dret a defensar-se d’un atac com el que està patint i que, de forma indirecta, està evitant que el conflicte s’estengui per la resta del continent.
El creixement de la munició és inquietant, perquè implica que, 80 anys després de la Segona Guerra Mundial, la humanitat no ha estat capaç de substituir del tot les armes per la paraula i el diàleg. O, dit d’una altra manera, no hem tingut el coratge de reemplaçar definitivament l’odi i el ressentiment pel respecte al pluralisme i l’entesa col·lectiva. Ho estem veient aquests dies amb les imatges que arriben de Palestina i d’Israel. La religió, que hauria de ser un element d’unió en la diversitat, s’ha convertit, amb el pas dels anys, en un factor de divisió que, aguditzat en les darreres setmanes pels atemptats de Hamàs i per la resposta absolutament desproporcionada i venjativa del govern de Netanyahu, ha estat letal per a la població civil. Quantes generacions d’israelians i de palestins passaran, un cop s’assoleixi una mínima pau, perquè es puguin donar la mà i cicatritzar les ferides dels seus antecessors?
Per això i, tot i els avenços, aspectes com l’augment de la despesa militar o la incapacitat (o manca de voluntat) de molts executius a l’hora de gestionar assumptes com l’arribada de persones refugiades representen un fracàs col·lectiu que hauria de fer reflexionar les institucions de caràcter supranacional. Les eleccions de l’any vinent al Parlament Europeu marcaran, per bé o per mal, un punt d’inflexió en aquesta matèria. Per ara, els comicis a Espanya, amb la derrota del bloc de PP i Vox, i el previsible nou govern liderat per l’europeista Donald Tusk a Polònia albiren un petit horitzó d’esperança abans d’aquesta cita.
En joc hi ha moltes qüestions, però n’hi ha una que no és menor: si la dreta europea secunda l’estratègia d’establir aliances amb l’extrema dreta (tal com defensa el líder del Partit Popular Europeu, Manfred Weber, i tal com ha aplicat Núñez Feijóo a Espanya) o bé si hi posa distància i no hi acorda la constitució de governs (postura que propugnava Angela Merkel). Serà cabdal veure quina visió s’imposa perquè el projecte europeu, més enllà de les diferències entre les esquerres i les dretes, s’ha construït sobre la base de grans acords entre socialdemòcrates i conservadors, que han entès que la preservació d’aquest enorme espai de drets i llibertats és bàsic per orientar un món que cada cop està més perdut.
