Una nova Catalunya està emergint als nostres pobles i ciutats. Una Catalunya com mai no l’havíem vista, multicolor i multilingüe, una barreja de gent nascuda aquí i de nouvinguts d’arreu d’Espanya (15,2%), d’Europa i dels altres quatre continents (21%). Aquesta és la Catalunya dels 8.005.744 habitants que, segons dades de l’Institut d’Estadística (Idescat), hi vivim amb data de l’1 de novembre del 2023.
Si a començaments del segle XX, la població del nostre país era d’uns 2 milions d’habitants, les grans onades migratòries dels anys 60-70 del segle passat i la que es produeix a partir de l’any 2000 han fet que el nombre d’habitants s’hagi multiplicat per quatre, tot i l’enorme catàstrofe demogràfica –morts i exiliats– que va significar la Guerra Civil. La primera onada migratòria va ser protagonitzada, sobretot, per persones procedents de les zones depauperades d’Espanya. La segona, per migrants arribats de països empobrits, en especial del Magrib i de l’Amèrica Llatina.
La pell de Catalunya ha canviat. Això és bo? Això és dolent? Tota allau migratòria provoca, d’entrada, situacions de conflictivitat social, relacionades amb la manca de documentació de molts migrants per poder treballar, les dificultats per trobar un sostre, els problemes d’adaptació a la nova realitat, la temptació de la delinqüència per guanyar-se ràpidament la vida…
Però està constatat que, a mesura que passen els anys i aquestes persones tenen feina estable, formen una família…, la seva integració es normalitza i menen una vida pacífica en comunitat. Els seus descendents socialitzen i es forja i consolida una nova identitat col·lectiva, evolució de l’anterior i, òbviament, diferent.
La migració té la seva cara positiva: vivifica les empreses, dinamitza el mercat laboral, cobreix les feines més dures i ingrates, incrementa les bases de cotització a la Seguretat Social, enforteix els fonaments de l’Estat del benestar… Sempre hi ha excepcions i hi ha gent nouvinguda que intenta abusar de les ajudes socials que es donen als més necessitats, però la immensa majoria arriba aquí per treballar i prosperar en pau i amb dignitat.
Per descomptat, tots ells són catalans, des del moment que decideixen arrelar la seva vida aquí i assumeixen que formen part d’un territori històric amb valors democràtics. Els seus fills, quan vagin a l’escola, han de rebre l’educació en català, fent-la compatible amb l’espanyol i amb una tercera llengua, com pot ser l’anglès.
Hi ha una tendència a dramatitzar la pèrdua de riquesa del vocabulari i dels accents locals de la llengua catalana. Però aquest és un procés inexorable en l’evolució de tots els idiomes. Si no, tots parlaríem encara en el llatí de Ciceró. No ens ha de fer por ni hem de fer escarafalls per la suposada degradació del català: els 8 milions d’habitants, de procedència plural i de cultures diverses, que vivim aquí estem cristal·litzant, de manera permanent i dinàmica, una nova manera de ser i de sentir-nos catalans.
El que és fonamental és el concepte de ser una sola societat, assumint totes les particularitats i diferències que hi ha. Caure en el comunitarisme, és a dir, en la cohabitació de “guetos” que fan vida a part (els catalano-catalans, els andalusos i els seus descendents, els marroquins, els pakistanesos, els algerians, els xinesos, els argentins, els dominicans, els senegalesos…) és un greu error que ens empobreix a tots i ens afebleix.
El gran repte de la Catalunya dels 8 milions és fomentar, precisament, el treball i la convivència en comú: la barreja, el “melting pot”, com va passar amb l’emigració dels 60-70, avui perfectament incrustada en la nostra societat, encara que molts no parlin en català.
Aquest creixement demogràfic que vivim, gràcies als migrants, també hauria de servir per promoure el reequilibri territorial. Als segles XIX i XX, Catalunya va patir una extracció de població, de les valls pirinenques i de les zones rurals cap a les grans conurbacions de Barcelona i del litoral, que van focalitzar la industrialització del país.
Tenim una “Catalunya buidada” que, en la perspectiva actual, ha esdevingut una terra d’oportunitats. Pobles, camps i boscos abandonats presenten un potencial de redreçament econòmic que, ben segur, resulta molt interessant pels nouvinguts que cerquen una vida millor i que estan disposats a deixar-s’hi la pell i a arriscar. En aquest sentit, cal que la Generalitat inverteixi en les infraestructures necessàries (vies de comunicació, telecomunicacions, serveis bàsics…) per facilitar la repoblació de les comarques rurals i de muntanya.
Avui ja veiem com els barris antics i històrics de les nostres ciutats, dels quals n’havien desertat les famílies de tota la vida per anar a pisos i xalets de més qualitat, estan habitats per migrants, que hi troben preus de lloguer accessibles. És gràcies a ells que aquests nuclis, de gran valor patrimonial, han recuperat la vida i no s’han convertit en un munt de runes.
La nova realitat demogràfica i sociològica que tenim -de la Catalunya dels 6 milions de Jordi Pujol a la Catalunya dels 8 milions de Pere Aragonès- obliga a un profund replantejament ideològic i polític per part dels intel·lectuals i dels partits. En aquest context, el nacionalisme català, que ha estat la força “mainstream” dels últims 40 anys, ha de fer una reflexió i una inflexió per adaptar-se als nous temps, si no vol caure en el radicalisme identitari feixistoide o en la marginalitat.
