“Totes les masses asclen”, diu un refrany que potser es podria aplicar al dictamen que ha emès el Consell Assessor per l’acord de claredat que va establir la Generalitat a l’abril d’enguany, farcit de propostes mancades de claredat. Quan es va instituir, es volia que fos un procés de debat polític, social i ciutadà que configuri la proposta catalana per resoldre el conflicte polític amb l’Estat.
De debat social i ciutadà no se n’ha vist gaire. I el polític s’ha limitat a quatre hiperventilats. El que si ha fet l’esmentat Consell, després de mig any, és donar, no una sinó cinc propostes relatives al famós referèndum. Tot i això, malgrat l’abundància, no ha estat gaire ben vist per les forces defensores de la puresa del procés. A Vilaweb[i] se l’ha qualificat de “pastitx sense sentit, fruit de la mediocritat intel·lectual dels components i el seu perfil ideològic”. Potser caldria deixar d’un cop l’habitual tècnica de l’estruç, i canviar d’au: fer com el mussol, que pot girar el cap 270º, i mirar enrere, als temps en què un referèndum volia dir la porta per encetar un viatge a una república somniada.
Imaginem que som al port, i uns saltataulells ens volen vendre passis per al vaixell que està a punt (de pressa, de pressa, a correcuita) de salpar. Els preguntem el destí i no obtenim cap resposta. Podria ser suïcida embarcar basant-nos simplement en l’arrogància del capità que, dalt de tot del pont, aixeca els braços en gest messiànic. Tampoc seria recomanable fer-ho simplement perquè els veïns són molestos. Per què s’escatima la pregunta bàsica?: on atracarà el buc després de la travessia? No n’hi ha prou amb sentir-se portat per una il·lusió romàntica de marxar, de fugir; cal saber on es va i qui i com ens hi portarà (factor que, si el mirem de prop, també esgarrifa). Recordem el filòsof: Qui no sap on va, arriba a un altre lloc. I jo afegiria: o es queda al mateix lloc, però havent perdut bona part de l’autoestima.
Fa malpensar que no s’hagi fet cap esforç, ans al contrari, per exposar equànimement a la població, a la qual es demana una adhesió cega, els pros i contres de ser fora d’Europa, els avatars del deute, les tribulacions de les empreses exportadores i importadores que haurien d’ajustar els seus contractes (un procés que a Anglaterra es preveu superior als cinc anys) o com s’assumiria la gestió del conjunt (les trifulgues del Consell de la República no conviden a l’optimisme). A l’informe de 64 pàgines, s’analitzen els pros i contres de les cinc propostes de referèndum, substituint l’anàlisi del destí final del viatge per un debat sobre com ha de ser la passarel·la per pujar a la nau, la seva amplitud, llargària o solidesa.
En un restaurant, no se’ns pot exigir que escollim a cegues entre una escudella y un thupka. Pot ser que no ens agradi el brou nostrat (potser algú el considerarà massa barrejat, insípid, o aigualit), però sense donar-nos una informació que ens aclareixi l’alternativa (sopa d’hivern al Nepal), no és honest obligar-nos a triar, i encara menys involucra-hi els que no volen dinar. Tot i això, la paraula “referèndum” s’ha sacralitzat, agafant un valor en sí mateixa, mentre que sense la transparència i l’honesta anàlisi esmentada, fins avui malintencionadament escatimada, només és, i encara, una manera de fer volar coloms, perpetuant la buida gestualitat dels venedors de passatges.
No seria tan greu si, mentrestant, no s’anés perforant el casc del buc amb les baralles internes dels tripulants, ni dividint sectàriament l’eventual passatge que s’ho mira des del moll. Potser algun dia es reconeixerà aquest pecat original, però, seguint Claudià, haurem de dir: Quid iuvat errorem mersa iam puppe interí? (De què serveix confessar l’error, quan el vaixell ja s’ha enfonsat?)
