Fa uns anys, passejant amb un bon amic per la plaça de l’Ajuntament de València (antiga plaça del molt antic Caudillo), ens van sorprendre unes noies joves que ens van preguntar si ens podien abraçar. De fet, abraçaven tots els passejants que se’ls apropaven, com si aquell dia (crec que era diumenge) celebressin la festa -o la comunió- de les abraçades càlides i reconfortants, com les que nosaltres vam poder fruir per la seva original iniciativa.
Un temps després, a Barcelona (i suposo que altres ciutats de l’Estat) una gurú va anunciar en alguns diaris de la ciutat que abraçaria tots aquells que volguessin visitar-la al lloc on s’havia instal·lat. No vaig tenir temps d’anar-hi, però imagino que les persones que van acudir-hi es van sentir gairebé com a noves després de la seva llarga i efusiva abraçada, talment com si la gurú els hagués ajudat a sortir d’alguna foscor.
El libro de los abrazos, és el títol d’un breu i delicat text escrit per l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, on aquest autor sintetitza els seus somnis, memòries i celebracions, talment com si ens volgués incorporar al seu món més amable, més abraçat..
Com alguns lectors recordaran, la periodista Mercedes Milà va presentar, durant els primers anys vuitanta del segle passat, el programa de televisió espanyola Buenas Noches, que la va promocionar dins del món televisiu. Tinc el record que en un d’aquests programes va entrevistar al llavors flamant alcalde de Barcelona Pasqual Maragall i que aquest, amb el mig somriure que el distingia, es va lamentar que els homes i les dones ens toquéssim poc. Llavors tots dos iniciaren una sessió de tocaments que, sens dubte, va divertir tant als espectadors del programa, com a ells mateixos i que eren com breus abraçades. «Toca, hombre, toca, lo que te provoca: arbol, seno, roca», deia un poema de Dámaso Alonso (cito de memòria), que hagués pogut recitar en aquella ocasió Pasqual Maragall. I Mercedes Milà li hagués pogut respondre amb aquests altres versos, tan poderosos, de la poetessa cubana Carilda Oliver: «Me desordeno, amor, me desordeno, cuando voy en tu boca, demorada, y casi sin por qué, casi por nada, te toco con la punta de mi seno».
Ignoro si els els nostres guardians i guardianes de l’ordre eròtico-amorós, inclouen, al seu registre de petons i abraçades sospitoses, juntament amb els petons no explícitament demanats, també les abraçades, lúbriques o no, que repartien les noies de la plaça de l’Ajuntament de València, o aquelles altres, més intenses, que donava la gurú que predicava el poder vivificador d’una abraçada Tampoc sé si els tocaments maragallians han estat incorporats a aquell registre. M’agradaria pensar que no, però en aquests temps tan exageradament confusos, no podem estar segurs de res.
Una de les pintures més justament famoses del valencià Joan Genovès és la representació d’una gran abraçada col·lectiva, una crida a la reconciliació i alhora un homenatge als advocats laboralistes assassinats per uns escamot d’ultradreta a principis de la transició. Avui aquests pintura podria ser interpretada com una crida a reconciliar-nos amb les nostres abraçades
Així com un petó afectuós no és una altra cosa, tal com diu Cyrano de Bergerac a la seva estimada Rosaura en la magnífica obra de Ronsard, un secret que confon l’orella amb la boca i una comunió que té un gust de flor, una abraçada, amistosa o amorosa, estigui o no acompanyada de petons, pot arribar a provocar una gran confusió de cossos, de manera que ja no podem saber qui abraça i qui és abraçat, ni qui dels dos fa els petons a l’altre. És per això que alguns entesos (el gurú ChuChú de Santa Cruz de La Palma, per exemple) acostumen a recomanar que les abraçades es donin pel costat del cor: pit contra pit, cor a favor de un altre cor amic.
Demano, per tant i amb caràcter urgent, una ampla amnistia per a totes les abraçades fetes amb afecte o com a manifestació d’amistat, en les quals no és necessari cap consentiment explícit (no naturalment per a les abraçades traïdores o malicioses). També demano amb la mateixa urgència la supressió del Registre de petons i abraçades inconsentides i la reconversió dels guardians i guardianes d’aquest organisme en auxiliars i propiciadors d’abraçades espontànies, vagin o no acompanyades de petons. Amnistia per a totes les nostres abraçades!!
