És cert, com es sol repetir molt en els darrers temps, que vivim en societats cada vegada més plurals i diverses. I afegiria que complexes. Complexes des del punt de vista polític, però també social i cultural. Gestionar aquesta complexitat serà per a la humanitat un dels grans reptes de les properes dècades. I no em refereixo només als governants polítics, que també, sinó a totes aquelles persones que exerceixen algun tipus de lideratge o responsabilitat en institucions com escoles, universitats, centres de treball, empreses…
Qualsevol lector que estigui llegint aquestes ratlles pensarà que el que estic dient són obvietats. I no li manca raó. Tanmateix, voldria afegir-hi un altre element: en paral·lel a l’afirmació repetida i constant que vivim en comunitats cada cop menys uniformes i homogènies, hi ha corrents polítics i socials, alguns voluntaris i d’altres que no, que estan qüestionant permanentment les actituds i les conductes de les minories existents, fet que reverteix en la seva moral o benestar. Aquest procés, a més, es produeix, i no es menor, en un moment en el qual la població de les societats occidentals té una major capacitat de decidir allò que vol fer i, al mateix temps, mesurar l’impacte de les seves accions en els altres. Els en posaré alguns exemples.
Quan jo estudiava primer d’ESO (d’això en fa 10 anys), la immensa majoria de companys i companyes de classe i de curs tenien de telèfon mòbil una BlackBerry. Era el que estava de moda aleshores. És probable que molts dels estudiants que tot just ara han començat la secundària no sàpiguen ni tant sols quin era aquest model d’aparell telefònic. Doncs bé, qui els escriu aquestes ratlles tenia en aquella època un mòbil amb tapa de la companyia Samsung que valia 19 euros i que només permetia enviar missatges SMS i fer trucades. Els meus pares creien que per anar i tornar de l’escola amb transport públic no necessitava res millor. I no els hi faltava raó: els podia trucar en cas de patir alguna incidència greu i, d’altra banda, això em permetia seguir fent la vida que havia dut fins aleshores, ja que podia quedar amb els amics sense haver d’estar permanentment enganxat a una pantalla. No obstant això, recordo els comentaris d’alguns companys quan veien el meu telèfon mòbil i també les explicacions que havia de donar pel fet de no seguir el paradigma social majoritari. No era l’únic a qui li passava això, però era, certament, cansat haver d’estar donant contínuament aclariments per una qüestió que, simplement, diferia del que feia la majoria.
Un altre exemple que reflecteix aquest paradigma és el procés independentista. En aquest sentit, era força feixuc haver de justificar-te constantment per si no participaves en tal o tal altra manifestació. Segons bona part dels meus interlocutors secessionistes, no anar a aquestes mobilitzacions era “avalar la repressió” i situar-te “en contra la democràcia, la llibertat i els drets fonamentals.” Potser el moment més complex (per dir-ho d’alguna manera) va ser quan vaig comentar a alguns col·legues que havia decidit de forma molt meditada que no aniria a votar l’1 d’octubre. Les cares d’incomprensió eren totals. Aleshores tocava exposar les meves raons a una audiència que no entenia el que li deia pel simple fet de tenir una visió molt diferent o antagònica del que estava succeint. En aquell moment vaig constatar que a Catalunya teníem un problema bastant gros entre nosaltres i que era preocupant que s’estiguessin gestant dos blocs cada cop més contraposats.
El tercer cas del qual els voldria parlar és la incomprensió que patim molts joves pel fet de no beure alcohol quan sortim de festa. Sembla que ser abstemi sigui delicte. “Però com és que no beus? Ja aguantaràs tota la nit? Si no beus és perquè no has provat l’alcohol!” Aquestes són algunes de les preguntes i frases més recurrents que ens trobem les persones que optem, per la raó que sigui, per no consumir begudes alcohòliques quan sortim de marxa. Resulta curiós que hi hagi qui pensi que l’únic sinònim de diversió sigui alcohol, quan la realitat evidencia que un s’ho pot passar igual de bé sense beure i que hi ha un munt d’activitats, segurament no tan majoritàries com sortir de festa, amb les que un es pot divertir.
En fi, ser minoria no és una tasca fàcil en aquest mon. Però ja se sap que si tots penséssim o féssim el mateix seria tot molt avorrit!
