Una de les primeres mesures impulsades per l’aiatol·là Khomeini en prendre el poder va ser dictar tot un seguit de normes que imposaven l’ús de l’hijab a totes les dones des que compleixen el set anys. No portar-ho es va convertir en delicte i es va incorporar al codi penal l’any 1983. Per donar compliment a aquesta normativa es va crear la policia de la moral, un organisme que també controla l’ús de cosmètics, de roba massa acolorida, de vestimentes massa occidentalitzades, de pantalons o roba massa curta.
El criteri és totalment arbitrari, queda al judici de cadascun dels agents, i aquest parer, basat en el bon o mal humor del policia de torn, és el que pot convertir a qualsevol dels quaranta milions d’iranianes en delinqüents pel simple fet de passejar pel carrer. Això és, precisament el que li va passar a la Mahsa Amini, una jove kurda de 22 anys que el 14 de setembre de 2022 es trobava amb la seva família de viatge per Teheran, quan de cop va ser detinguda per la policia de la moral acusada de portar mal posat el vel -mostrava massa cabells- i vestir uns pantalons massa ajustats. La van colpejar contra el vehicle de policia i se la van endur. Dos dies després moria, oficialment, a causa d’un atac de cor.
Les periodistes Nilufer Hamedi i Elahe Mohammadi van aconseguir i difondre les fotografies de la Mahsa intubada i agonitzant a un hospital de la capital iraniana. Poc després van ser detingudes. Van passar vuit mesos en presó provisional i viuen amb la possibilitat de ser condemnades a mort sota l’acusació de col·laborar “amb el govern enemic dels Estats Units, atemptat contra l’autoritat i propaganda contra el sistema”.
Les imatges van fer prendre la flama. Es va iniciar una revolta que va durar mesos malgrat la repressió del règim. Els aiatol·làs van perdre el favor de la gent, les imatges joves tirant els turbants dels clergues pel carrer, les dones sortint a ballar i a cantar, activitats totalment prohibides, tallant-se el cabell i, sobretot, sortint al carrer mostrant orgullosament les seves melenes, van volar per les xarxes i van obrir diaris i informatius d’arreu del món. Treballadors de sectors estratègics com el petrolier s’afegien a les protestes que tenien lloc a totes les ciutats del país. El règim trontollava malgrat gestos, com la dissolució de la policia de la moral, que alternava amb una repressió asfixiant. Els enfrontaments que es van produir durant els disturbis van causar la mort de 451 manifestants i una seixantena de membres de les forces de seguretat. Més de 18.000 persones van ser detingudes. Moltes d’elles van ser condemnades a la pena capital sota l’acusació de “lliurar una guerra contra déu”
El crit “dona, vida, llibertat” semblava obrir les portes a la caiguda d’un règim assassí, que no tenia cap problema en matar a cops de porra a adolescents de 16 anys, com la youtuber Sarina Esmailzadeh. La mateixa edat que Asra Panahi, morta per negar-se a cantar l’himne nacional.
Un dia, els diaris occidentals van deixar de parlar de les protestes. A poc el poc, vessant tanta sang va caldre, el règim iranià va tornar a fer-se amb la situació.
Els milhomes que s’atreveixen a bufetejar una dona després autoatorgar-se el poder d’imposar els valors de la república islàmica, han tornat als carrers. Les dones i les nenes tornen a trobar-se amb desconeguts que les peguen, les taquen amb sprais i les insulten si no els agrada com vesteixen.
La policia de la moral va tornar a posar-se en funcionament el mes de juliol i les autoritats s’esforcen per fer desaparèixer de la vida pública qualsevol personatge de certa transcendència que s’hagi posicionat en favor de les protestes. Roohollah Sohrabi, director del Departament de Supervisió de l’Organització del Cine d’Iran va anunciar recentment que un grup de reconegudes actrius, com Taraneh Alidoosti, Baran Kosari, Pantea Bahram, Katayoun Riahi, Fatemehj Motamed Ara i Goleb Adineh, no podran tornar a aparèixer a les pantalles per mostrar-se sense vel. Fins i tot s’ha prohibit l’exhibició de cintes ja finalitzades on intervenien, mentre se les pressiona per fer-se càrrec dels diners que els productors puguin haver perdut a causa d’aquest veto.
El silenci i el desinterès d’un occident que es va avorrir de seguir aquesta història és un dels motors de la tornada a l’horror que viuen les iranianes.
