El nom no fa la cosa. Amnistia ve del grec ‘amnestia’, que significa ‘sense memòria’, en el sentit d’oblidar coses o fets anteriors. No m’acaben de convèncer les explicacions de que ‘amnistia’ s’aplica per oblidar conductes que han estat penalitzades però que no ho haurien d’haver estat i “indult” és el perdó que s’atorga a persones que han delinquit i que es mereixien un cert càstig. La història està plena d’amnisties que beneficien criminals espantosos. La primera amnistia, diuen els historiadors, la va aplicar Trasíbul, un general atenès, als coneguts com “els trenta tirans d’Atenes”, que, durant el seu mandat, van fer assassinar un miler de ciutadans.
Durant el franquisme, el clam “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” es va escampar pel país. Vam tenir democràcia, amb la llibertat que hi va associada, amb les limitacions que comporta el sistema econòmic que tenim. Vam tenir Estatut d’Autonomia, discutit i retallat per un Tribunal Constitucional que va actuar quan ja l’havia votat el poble de Catalunya. I vam tenir una amnistia, que beneficiava els criminals franquistes però alliberava els presos i represaliats per la dictadura.
Es torna a parlar d’amnistia perquè és una de les paraules màgiques que l’independentisme es treu de la butxaca per mobilitzar els seus partidaris. El que es vol és que es deixi sense efecte els processos judicials que afecten les persones que van promoure, organitzar i proclamar la independència de Catalunya la tardor d’ara fa sis anys. Es posa aquesta amnistia com a contrapartida al suport dels 14 diputats de Junts i Esquerra Republicana a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol.
Els catalans vivim més tranquils des de que governa Sánchez. La passió repressiva dels governs del Partit Popular ha estat substituïda per una Mesa de Diàleg que ha calmat els ànims. No els dels jutges més irresponsables ni els dels independentistes més intransigents. Seguir en la via del diàleg sembla el més encertat. Fer foc nou i posar el comptador de les relacions Catalunya-Espanya a zero i fer marxa enrere en el temps fins, posem, el 2010, pot contribuir a aquesta millora de la convivència i la serenor política i social.
Posar el comptador a zero reclama, a més, que els que es van saltar l’Estatut i la Constitució vigents reconeguin que va ser un disbarat i que no ho tornaran a fer. Cal que demanin perdó pel mal que van fer a la ciutadania de Catalunya i a Espanya. Han de fer seva la famosa frase del rei emèrit: “Ho sentim molt, ens vam equivocar i no tornarà a passar”.
I el comptador, un cop en marxa, ha de condemnar els que pensaven tirar litres d’oli a la carretera per on havien de passar els centenars de ciclistes de la Volta a Espanya. També els que van posar xinxetes al terra per punxar les seves rodes.
El perdó dels delictes comesos pel ‘procés’ no ha de donar carta blanca per cometre’n de nous. Resulta patètic escoltar com encara hi ha qui crida pels carrers de Catalunya “ni oblit ni perdó” quan es reclama l’oblit i el perdó dels delictes propis.
