Una de les dues Finlàndies ha de glaçar-te el cor

Fa uns dies entrevista el meu amic periodista Mark Aguirre per parlar de la situació a Níger i del neocolonialisme francès a l’Àfrica. Com faig sovint, la darrera pregunta va ser com i quan creia que es podria resoldre aquesta crisi. Em va contestar dient que els cicles biològics humans i els de les societats són diferents. Nosaltres vivim el que vivim i els canvis socials solen ser més lents. Vaja! Que l’Àfrica instal·lada en una societat del benestar com la que tenim a Europa trigarà a venir. Si arriba, ni en Mark ni jo estarem aquí per veure-ho. Tots dos tenim més de seixanta anys.

Lògicament, això no comporta una crida a la despreocupació davant les injustícies que hi ha arreu i que trigaran a desaparèixer. En totes i cadascuna de les circumstàncies injustes que existeixen al món hi ha gent mirant de capgirar-les. Hi he pensat aquests dies quan he sabut que el govern de Finlàndia vol complicar l’accés a l’assistència sanitària dels immigrants que no disposin de papers que regulin la seva situació al país.

El govern de la socialdemòcrata Sanna Marin va aprovar, a principis d’any, una llei que obligava els ajuntaments a proporcionar assistència sanitària gratuïta a tots els immigrants, amb documentació legal o sense. Aquest govern va ser substituït per un de dretes, amb el suport del Partit dels Finlandesos, d’extrema dreta, que ha anunciat que derogarà aquesta llei i que deixarà en mans dels ajuntaments decidir si ofereix aquesta assistència gratuïta o no. Es tracta d’una mesura inclosa en un paquet de normes que pretenen crear un “entorn hostil” als immigrants, retallar-los l’accés als serveis i prestacions socials i preveu deportar a països tercers els que no es pugui repatriar als seus països d’origen.

Però igual que Antonio Machado detectava dues Espanyes, capaces de glaçar-nos el cor, també hi ha dues Finlàndies. Existeix també la Finlàndia que considera una agressió als drets humans desatendre l’atenció sanitària que necessita qualsevol persona. Immigrant o finès de tota la vida. I aquesta Finlàndia lluita perquè els ajuntaments continuïn oferint-la. Aquest país només té un 7% de població immigrada però el soroll de l’extrema dreta i els mitjans de comunicació que li fan d’altaveu s’ha obert camí entre la població.

Lògicament, l’arribada d’immigrants requereix una gestió encertada, eficaç i justa per ells i els autòctons. No s’han d’infravalorar les complicacions que comporta. Però cal buscar i trobar solucions que vagin més enllà del lamentable “mort el gos morta la ràbia”. El moviment migratori no s’atura ni es resol expulsant les persones que arriben als països rics buscant una vida millor, posant-los barreres a les fronteres o negant-los drets fonamentals com l’assistència sanitària. És intolerable que cada any morin milers de persones al Mediterrani o a altres indrets del món intentant arribar a un lloc viure dignament.

Certament que els cicles biològics humans no són suficientment llargs com perquè visquem al món just que desitjaríem, però defallir i tirar la tovallola perquè ens morirem abans de veure’l no és un regal que es pugui fer als polítics i els poderosos que hi posen entrebancs. Aquí i a Finlàndia.