La rumba catalana va néixer, segons explica l’argentinocatalà Gato Pérez en la seva cançó El Ventilador, “juntando cuatro modernos y dos viejos sabrosones”, que “juntaron rumba y flamenco y le dieron nuevo sabor al ritmo de los gitanos del Somorrostro hasta Mataró”. No cal donar-li més voltes. Tal vegada la calor d’agost, que ha disparat la venda de ventiladors, podria justificar la ficada de pota del ministeri de Cultura amb la rumba catalana. Ja ho explicava amb destresa Groucho Marx, “la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”. Suggerir que l’èxit de la candidatura del gènere musical a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco depèn d’un canvi de denominació, de rumba catalana a espanyola, és aplicar un remei equivocat a un diagnòstic fals.
La rumba catalana, l’origen de la qual situen en la comunitat gitana -la família d’El Pescaílla, probablement- del carrer de la Cera del barri del Raval de Barcelona a la dècada dels 40, i que té el ventilador com a element més característic*, és catalana, com les falles valencianes són valencianes, i a ningú se li va ocórrer llavors, quan les falles eren només una candidatura, eixamplar la base i anomenar-les falles espanyoles per esgarrapar així el suport d’un grapat més de comunitats i assegurar-se l’èxit final.
Juntament amb les celebrades tetes d’Amaral que, com es pregunta Rigoberta Bandini a Ay, mamá, “no sé por qué dan tanto miedo”, la rumba catalana ha centrat l’interès de l’equador estiuenc, fins que el nou curs polític, que ja no sap de calendaris, ha trencat la treva. En un poc usual exercici de política, el Congrés ha escollit nova presidenta, la socialista Francina Armengol, vertebrant una majoria, en diuen progressista, que arracona una dreta que, tot i treure més vots que el segon partit classificat en els comicis del 23-J, va perdre les eleccions en veure’s incapaç d’aplegar altres vots més enllà de l’extrema dreta. Un aperitiu, tan sols, de cara a la investidura del nou president espanyol. De moment, venç Pedro Sánchez, i perd Alberto Núñez-Feijóo; als mèrits del primer se sumen els fracassos del segon, ningú li va dir que Espanya no és Galícia. Això no obstant, en política dos més dos no sempre sumen quatre i, com recorden insistentment els artífexs de l’èxit d’Armengol, els partits independentistes catalans, la investidura de Sánchez són figues d’un altre paner. Sigui com vulgui, a ERC fa temps que se li va posar cara de Convergència, i Junts, per molt que es vesteixi de seda, Convergència es queda.
*El ventilador de la rumba català és una singularíssima batuda rítmica amb la mà dreta sobre les cordes de la guitarra, picant la caixa. L’executava amb gran perícia pel mestre Peret. Ja ho cantava el Gato, el ventilador és “aquest truc tan enginyós i de fàcil execució, segur que no el coneix ni el mateix James Bond”.
