La consellera i la comprensió lectora

A finals de maig es van publicar els resultats de l’estudi PIRLS (Progress in International Reading Literacy Study) sobre competència en comprensió lectora. Catalunya és a la cua de les comunitats autònomes d’Espanya. Darrere de Catalunya, només apareixen Ceuta i Melilla. És una dada molt preocupant. Que també deixa un dubte per resoldre: el resultat té alguna cosa a veure amb la discrepància entre llengua materna i llengua vehicular als centres escolars?

El dèficit en comprensió lectora no vol dir que els catalans del futur siguin incapaços de comprendre Dostoievsky o Cărtărescu, cosa que ja seria trista: vol dir que no comprendran les lleis, els programes electorals, les instruccions per instal·lar un desguàs, els termes d’un contracte laboral.

Qui no disposa de comprensió lectora no pot resoldre un problema matemàtic ni qualsevol problema que impliqui una mica de complexitat. No parlo de les lleis de la termodinàmica, de la física quàntica, del bosó de Higgs. Parlo de les qüestions socials: la immigració, el repartiment de la riquesa, el multiculturalisme, la diversitat sexual, els dilemes de l’educació, les paradoxes del progrés social o científic.

Qui no disposa de comprensió lectora serà pastura dels discursos fàcils. Només comprendrà missatges simples, molt visuals, molt breus i directes. La manca de comprensió lectora provocarà que a ningú no li agradin Tarkovsky ni Godard ni Varda. Això ens empobreix, però no és tràgic. El dèficit en comprensió lectora provocarà que ningú no s’aturi en les qüestions filosòfiques elementals, que els arguments ètics resultin tediosos i prescindibles, críptics. Això és trist i, a més, greu. Un dèficit a gran escala permet aventurar una societat futura medievalitzada, en què una elit interpreta, controla i domina la cultura: com en les pitjors distòpies de la ciència-ficció pessimista.

Després de la publicació d’aquestes dades esgarrifoses em vaig quedar esperant una reacció per part de la Conselleria d’Educació catalana, on s’acaba de nomenar una nova consellera, la senyora Anna Simó, llicenciada en filologia. Vaig pensar que Simó es preocuparia seriosament de l’assumpte.

Em vaig equivocar.

La nova consellera no només ha defugit el problema: en comptes d’afrontar la qüestió ha mirat cap a una altra banda. És el conte del dit i la Lluna. En comptes d’afrontar la realitat, Simó aposta per augmentar la pressió sobre la cosa del català a les escoles. Es tracta de portar el debat cap a una altra banda, cap al costat de les essències nacionals. Simó vol intervenir sobre els mestres i les mestres, i assegurar que es parlen en català entre si, i que no defalleixen a la llengua: ni a l’aula ni al pati del col·legi, que és l’última extensió del camp de batalla. No trigaran a vigilar en quin idioma parla la mestra quan es troba amb un alumne pel carrer el dissabte al matí, en quin idioma parla amb el marit, amb la veïna, amb algú que ha lligat. En quin idioma somia.

Per a la nova consellera, el problema de la comprensió lectora no existeix. Només hi ha una guerra contra l’ús del castellà. Simó es lamenta que hi hagi mestres bilingües… en un país bilingüe. Que seria el mateix que lamentar que hi hagi mestres lesbianes, rockeres o atees. La Consellera lamenta la realitat.

Si la senyora consellera vol incidir en les mestres i els mestres, es podria preocupar de la qualitat de la formació, i de les competències i els hàbits lectors. Està demostrat que si la mestra és lectora aconseguirà més hàbit lector entre el seu alumnat. Al marge de la llengua en què llegeixi.

No sóc capaç de comprendre la inquisició lingüística que es promou, ni en què millorarà això la vida futura de l’alumnat, que viurà (li agradi o no a la Consellera) en un territori bilingüe. Quan un defensa la llengua catalana (una llengua emparada per la Constitució espanyola, les lleis i els pressupostos) ha de caminar amb tacte: no sigui que un excés de zel converteixi el català en una llengua imposada amb amenaces i sancions, en una llengua antipàtica. La senyora Consellera pot estar segura d’alguna cosa: ser una llengua antipàtica és el pas previ a ser una llengua morta.

Em pregunto quina comprensió lectora té la senyora Simó. O si de debò el preocupa l’educació pública.