Enginyer industrial i en tecnologia del paper per la Universitat de Grenoble. Empresari. Professor. Articulista i escriptor. Entre altres llibres, ha publicat La crisi des de la trinxera i Economia en el canvi climàtic. Ara, surt a les llibreries La fi de l’abundància (Icaria Editorial). Presideix la Comissió d’Energia de la PIMEC.
Per què la fi de l’abundància?
El títol surt del discurs d’Emmanuel Macron al seu govern, arran de les últimes eleccions presidencials, que ell va guanyar. Això s’acaba, tal com anem no podem seguir; per tant, ha arribat la fi de l’abundància, va venir a dir. Per què això? Perquè l’any 2020, arran de la revolta dels Armilles Grogues, va organitzar una convenció per al canvi climàtic en la qual van participar 150 ciutadans escollits a l’atzar i representatius de la societat francesa. D’aquella convenció en van sortir 149 mesures, que Macron es va comprometre, en alguna mesura, a posar en marxa. Cosa que no ha estat així. La primera era la modificació del títol 1 de la Constitució, que el Parlament va rebutjar. Però Macron va adoptar el relat i el segueix mantenint, malgrat totes les dificultats. Em vaig quedar amb la idea que comença una altra era, i és per aquí per on va el llibre.
Dius al teu llibre que l’economia s’està gripant, diguem-ne, no tant per causes externes, sinó per la seva pròpia dinàmica…
El benestar que tenim és fruit de l’augment de la productivitat, i la productivitat, d’alguna manera, s’ha estancat. Perquè la societat ha arribat a un punt en què diu que ja té prou benestar i, per tant, no demanis més, no em modifiquis el paisatge, que canviï formes culturals, no exigeixis res més… En els últims 300 anys, l’evolució de l’economia ha anat superant la fam, dotant serveis bàsics com la salut, l’ensenyament, l’atenció a la gent amb problemes, a la gent gran… Primer de forma exponencial, i després més a poc a poc, fins a arribar a un pla final, que és on som ara. Etiòpia està en el pendent, Iran i la Xina en el canvi, i Europa, els EUA, el Japó, el Canadà, Corea… en la fase plana. Això fa que la gent tingui menys ganes de treballar, i que realment es planteja que ja en té prou. I això afecta de forma primordial la productivitat. Keynes, el 1930, va dir que el 2030 no caldria treballar tant perquè ja hauríem arribat on havíem de fer-ho. Previsió que s’està complint.
Se’ns diu, per activa i per passiva, que la tecnologia disponible és suficient per acabar amb els problemes que hem creat. Fins a quin punt és cert això?
Dic al llibre que la revolució la farem amb cinc tecnologies, que anomeno disruptores: les energies renovables; el cotxe autònom de flota i el transport públic, la bomba de calor residencial, la intel·ligència artificial i la proteïna de fermentació de deixalles. Tot això, a l’hora d’aplicar-se, té molts efectes: reducció de combustibles fòssils; augment de les energies renovables, menys cotxes particulars, camions i avions; menys material; més digitalització i robòtica, menys pressupostos públics, més oci i més voluntariat… Quins problemes comporta tot això? Segurament, hi haurà menys feina i haurem de repartir-la: caldrà canviar l’ensenyament perquè sigui continuat i holístic; menys poder adquisitiu, cosa que ens comporta que l’habitatge ha de ser assequible Per què aquest escenari previsible s’anirà imposant? Perquè d’alguna manera el sistema econòmic està arribant al final del model actual. L’anterior, que va néixer amb el pacte de Bretton Woods, va funcionar des del 1945 fins al 1970. Els EUA van fer trampes i van sortir de la paritat amb l’or. El 1973 es va produir primera crisi del petroli, que es va absorbir bé, i el 1978 la segona, que va fer que s’enfonsés l’economia mundial. El món keynesià no va tenir solució per a aquests problemes. D’aquí neix el model neoliberal, amb Milton Friedman i l’Escola de Chicago.
On som ara?
En un model que es basa a incrementar el deute de manera permanent perquè la maquinària pugui funcionar. Hi havia senyals que aquest model tenia problemes, però amb la covid, entre altres circumstàncies, els bancs centrals s’han posat com bojos a injectar liquiditat al sistema, el consum ha augmentat com mai ho havia fet, i això ha acabat amb una inflació descomunal… I ara, què? Doncs que haurien de retirar liquiditat i no poden fer-ho. Ho han fet una mica i han vist que, si segueixen, cau tot. És a dir, estem entrant en un període de creixement zero o mínim, amb una inflació del 3% o el 4%, que pot durar anys. Això, en si mateix, ja és un canvi de model. I no s’aguantarà si no es fan les coses de manera diferent.
Què ens pot salvar?
Aquestes tecnologies disruptores a les quals em referia poden contribuir molt a salvar-nos. Introduint-les podem augmentar molt l’eficiència del sistema, però hi ha un risc, que es diu Jevons, la paradoxa de Jevons, que diu que quan una tecnologia es posa en marxa el que fa, en lloc de disminuir el consum de materials, és incrementar-lo. Per contrarestar-ho cal adoptar mesures fiscals. L’economista nord-americà Herman Daly, recentment desaparegut, proposava això. Canviar l’impost sobre el valor afegit (perquè és absurd que hi hagi un IVA sobre la música o sobre un llibre) per impostos a les matèries primeres: CO2, ferro, aigua, àrids, coure… Així, d’alguna manera, el que aconseguim és que l’economia es desmaterialitzi i, per tant, anem cap a aquesta economia frugal que d’alguna manera preconitzo.
També planteges una penalització al consum… i, en definitiva, una intervenció més integral, complexa, sobre les coses.
El col·lapsisme que alguns proposen, com Latouche, el veig, però no el comparteixo. Si ningú treballa, com aguantarem els serveis essencials? Soc més partidari de Tim Jackson. Entre les mesures per reduir el consum, la primera hauria de ser deixar de funcionar amb targetes de crèdit i fer-ho només amb les de dèbit. Deixar de finançar el consum. No es pot seguir fomentant el consum sobre la base de crèdits. Segona mesura, igual, però a nivell superior, augmentar l’aprovisionament dels bancs, quan es concedeixen crèdits. Quan un banc concedeix un crèdit el que està fent és generar més diners. Cal frenar-ho, això. Què fem amb el treball? És cert que acaba havent-hi menys feina, i el que cal fer és que treballem tots, repartint el treball. Cal evitar que treballin uns quants i els altres visquin dels subsidis. Això és un error gravíssim perquè degrada les persones. Una pista d’on porta això ja l’estem veient als EUA. És a dir, dues societats, una que treballa i viu normalment i una altra que sobreviu drogada, tirada.
Posar en qüestió l’ordre instituït, tal com tu ho fas a La fi de l’abundància, posa els pèls de punta a més d’un, tot i no exhibir gaire ideologia…
D’ideologia gens ni mica. Intento no esmentar el concepte “decreixement”, perquè els economistes clàssics, diguem-ne, posen el crit al cel quan el senten. I els polítics també. Però, hi insisteixo, tindrem un període molt llarg sense créixer. Estem en el business as usual i sortir-ne és molt difícil, la veritat. Explica-li a un financer que visqui de la circulació del mercat de futurs que l’hi prendran. No vol ni sentir-ne parlar, d’una cosa així. I als polítics explica’ls que tindran menys pressupost. I digue’ls que han de fer una revolució interna, reduint a la meitat la burocràcia. Estem davant d’un canvi de model, com el 1945, i no hi veig una altra sortida que no sigui frugal.
On es troben les resistències, diguem-ne més numantines, als canvis? En el món financer?
No només en el món financer. És molt important, per exemple, el benestar marginal. És el debat que tenim ara respecte als parcs fotovoltaics o eòlics. Hi ha molta gent que s’hi oposa per raons paisatgístiques. Això serà molt difícil de superar. Hem de tornar a moltes bones pràctiques del passat. En el meu llibre anterior, jo proposava tornar a la cultura dels anys setanta. Menjar, divertir-nos, relacionar-nos…, de la manera com ho fèiem llavors. Ens hem fet molt més individualistes, hem perdut aquell contacte social… I això és una cosa que també haurem de saber com recuperar per transmetre-la als joves. Els haurem d’explicar què és el que està passant i com fer-hi front. Dic al llibre que cal posar en marxa una espècie de nova creença de la sostenibilitat. Kilian Jornet va dir que no volia emetre durant un any més de tres tones de CO2, cosa que li limita molt els viatges amb avió. Espero que algun dia tinguem als mòbils una aplicació que ens avisi del CO2 que generem amb la nostra activitat.
