La tolerància és una paraula que fem servir molt i practiquem poc. Diem tolerància zero contra la violència de gènere, contra l’homofòbia, contra el racisme, contra el feixisme… Però després milions de persones voten un partit que nega l’existència de totes les esmentades anteriorment, “se’ns oblida” veient un partit de futbol o fins i tot sol passar que reivindiquem una societat tolerant i després sense adonar-nos també ho blanquegem.
Aleshores és quan ens hem de preguntar si la tolerància, o millor dit, la intolerància, és una qüestió ètica o ideològica. Hi ha partits polítics que diuen tenir línies vermelles contra aquells que neguen evidències socials i científiques i se’n riuen, però després acaben fent catifes vermelles als mateixos. Sigui per pressions, per ànsia de poder, per poca paraula… Però el cas és que no podem normalitzar allò anormal i hem de tenir present que tan dolent és l’intolerant com el que presumeix no ser-ho, però ho permet. Dit altrament; Hi ha un refrany alemany que diu que, si en una taula hi ha un nazi i deu que ho respecten, en aquesta taula hi ha onze nazis.
Tot i sonar contradictori, per aconseguir una societat tolerant cal ser intolerant amb aquells que assenyalen i persegueixen persones que únicament volen ser lliures sense fer mal a ningú. Ser un mateix hauria de ser un dret universal i lluny d’això, hi ha una onada ultradretana mundial que vol ficar dins de l’armari els que van sortir lliurement fa temps, o que pretenen tornar a tancar les dones a les cuines.
És preocupant que, malgrat ser una evidència científica, cada cop hi ha més negacionistes del canvi climàtic. És terrible que malgrat que no hi ha dret més respectable i bonic que estimar a qui un vulgui, segueix havent-hi persones que discriminen el col·lectiu homosexual i transsexual, així com les seves banderes, les seves festes de l’orgull i se’ls arriba a equiparar amb pedòfils o persones amb problemes mentals. Què importa que un home es pinti? Què importa que hi hagi dragqueens? En què pot afectar que un amic o familiar es fiqui al llit amb una persona del mateix sexe?
El més patètic de tot és que se n’hagi de parlar l’any 2023. El que semblaven debats ja superats hem pogut comprovar que no ho estan, que continua sent necessari recordar que només des de la llibertat de ser un mateix la societat pot progressar .
Viure en un món on encara s’assenyala el feminisme com a enemic de l’home i ho argumenten dient que l’home no té dia de l’orgull heterosexual o fins i tot arribant a equiparar el feminisme amb el nazisme anomenant-lo “feminazis” quan cada setmana moren dones per culpa del masclisme , viure en un món on es reivindica la figura de Déu de manera molt respectable però després es neguen evidències científiques com el canvi climàtic i assenyalen a l’Agenda 2030 avalada per nacions unides com “l’agenda progre” o es persegueix drets com són el del avortament o l’eutanàsia, és trist i molt preocupant. Equiparar l’avortament amb un assassinat és fer mal a propòsit a una dona o una parella que prou malament ho passen darrere aquesta decisió tan difícil i dolorosa. Dir que l’eutanàsia és un suïcidi és ignorància absoluta o molt mala fe. Ja que darrere del procés d’eutanàsia hi ha un tribunal mèdic que estudia detalladament el cas d’una persona malalta sense probabilitat de tenir una vida digna i que simplement el malalt vol estalviar més patiment a ell mateix i als seus éssers estimats. Són decisions molt difícils que gràcies als avenços socials tenim dret a prendre, però no per això són menys difícils perquè a sobre haguem d’aguantar un grup d’ultres que t’assenyalen o volen prohibir-te aquest dret que tu tens per les seves creences o ideologies.
Descriure la llei de memòria històrica com a “remoure el passat i treure ossos enterrats” és feixisme i una falta de respecte als milers de persones que tenen els seus avis tirats en cunetes per culpa d’una terrible guerra i dictadura franquista i que només es pretén que tinguin un enterrament digne en temps en què per sort vivim en democràcia.
Darrere d’aquestes intoleràncies tòxiques per a la societat només ens queda rebatre-les i estar sempre del costat de la víctima i mai de l’agressor. És un deure ètic i moral mostrar tolerància zero als intolerants i lluitar perquè tot col·lectiu que pateixi una mínima discriminació se senti recolzat per la immensa majoria. La intolerància només és justificable quan tens davant un intolerant que vol posar en risc drets i llibertats que s’ha lluitat molt per aconseguir.
