«ETA era un motor nacionalista amb un xassís revolucionari»

Entrevista a Emilio Alfaro

Periodista. Escriptor. Va ser director de comunicació del Govern basc amb José Antonio Ardanza. Va ocupar la secretaria general de Comunicació amb Patxi López. Va treballar a El Correo i a El País. Ara publica la seva primera novel·la, Matar, amar (editorial Alberdania).

Qui, quan, perquè… Matar, amar?

Matar, amar, només es diferencien en una lletra, la t. Era una idea que tenia des de feia temps, i la vaig plantejar com una ficció. Què passaria en el cas que un exterrorista, realment penedit, anés a confessar el seu crim a la vídua d’una persona a qui va assassinar, i que s’hi creués una cosa tan atzarosa com l’amor? Em preguntava qüestions com: “Es pot estimar després d’haver comès el crim més atroç, que és treure la vida a algú?”. “Hi ha la possibilitat de reparació, de tornar enrere després de fer aquest pas?”. Dilemes d’una tragèdia dins una altra tragèdia, com va ser la del terrorisme al País Basc. En qualsevol cas, la narració és una ficció absoluta, encara que inclou elements de context, i dels mecanismes que utilitza el terrorisme, amb la idea de contribuir a la versemblança de la narració.

 Més enllà de la trama personal, podem llegir la novel·la també com una metàfora sobre la violència i l’amor, en sentit, diguem-ne, ampli, universal?

Serveix per a tothom, a qualsevol lloc. No és una novel·la sobre el conflicte basc. Passa aquí, però no intenta explicar la història, els fonaments del terrorisme d’ETA. És ficció. El que he pretès amb Matar, amar és projectar conflictes morals com, per exemple: “Per què aquesta persona entra en una organització terrorista?” La resposta és, en aquest cas, és l’entorn social de la quadrilla. Sense pensar-s’ho gaire ideològicament. “On s’adona del seu error?”. A la presó. Allà pren consciència que no hi ha futur per a allò que es pretén amb la violència que exerceix l’organització. Però l’element de xoc és a la trobada dins de la presó, com en les converses de Nanclares, amb una víctima, que l’interpel·la directament. “No em parli d’ideologies –li diu– expliqui’m per què va matar aquesta persona, per què es va arrogar el paper de segar una vida”. A partir d’aquí es produeix un penediment sincer. El problema del Luke, el protagonista, és que no està disposat a sotmetre’s a una altra condemna de molts anys. Aleshores, la solució que li sorgeix és sortir de la història explicant-la a la vídua de l’assassinat, la víctima, i que ella decideixi.

 En el perquè de la violència, operaven altres mòbils dignes de menció, a més de la ideologia política?

Hi va haver un moment, als anys 60, en què es produeix una mena de rebel·lió contra els pares i de recurs a la violència, de naturalesa i procedència molt diversa, des de les lluites anticolonials fins al que s’expressa el Maig del 68. Una rebel·lió contra l’autoritat, en general. Van sorgir moviments com les Brigades Roges italianes; la Fracció de l’Exèrcit Roig, a Alemanya… ETA en té algun component. D’una banda, una retòrica d’alliberament d’un Euskadi oprimit… D’una altra, una pulsió de rebel·lia amb alguns components marxistes. Diuen alguns analistes que ETA era un motor nacionalista amb un xassís revolucionari.

 La violència no cau, com les gotes de rosada, de la nit al dia. Hi ha un abans. On es pot rascar, en el cas d’Euskadi, per trobar alguns dels seus fonaments? En la història, la idiosincràsia, la religió…?

Referint-se també a altres fenòmens similars, s’ha dit que a l’origen d’ETA hi ha una transferència de sacralitat. Es passa d’una religió, que podia ser el carlisme fonamentalista (Déu, pàtria i rei), a un ideari patriòtic esquerranista. En tots dos casos s’admet que la finalitat justifica els mitjans, i es recorre a la violència. ETA s’atribueix l’alliberament d’Euskadi, de no se sap què. Neix en plena dictadura franquista, però no en un context d’especial repressió respecte a la que hi havia a Andalusia, Extremadura, o a qualsevol altre lloc, contra gent que no era afecta al règim. Cal tenir en compte, a més, que el franquisme va ajudar els interessos econòmics d’Euskadi. En el carlisme també hi ha una rebel·lió contra l’autoritat, contra l’aleshores ordre liberal.

 El COVITE (Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme del País Basc) denuncia com s’està recreant la memòria d’ETA a França. La deslegitimació del terrorisme se cenyeix a la fi de la violència, o pertoca també a la causa que la justifica?

Cal distingir dos plans. El polític, que té el seu carril, i el moral. M’indignen molt aquests suposats condols que proclamen els hereus d’ETA, alguns intel·lectuals o soldats de la causa, que solen dir coses com “lamentem el dolor que vam poder causar.” Com el dolor que vau causar? El que vau causar i el que seguiu causant. Això des del punt de vista moral. La qüestió no és condemnar o lamentar el dolor. El problema és que aquest dolor tenia unes motivacions i el causaven per alguna cosa. Mentre no es condemnin aquests motius, la condemna no és sincera. La lluita armada, el terrorisme no és una cosa accessòria, sinó, per contra, allò fonamental. És el que defineix i vertebra ETA. El PNB pot defensar i defensa de fet la independència d’Euskadi, però no va matar per aconseguir-la. No va fer servir el terror, ni vies antidemocràtiques. El problema que té l’anomenada esquerra abertzale és que neix d’ETA, i no viceversa. A Irlanda, el moviment Sinn Féin va estar en l’origen de la lluita per la independència, i l’IRA, el braç armat, surt d’aquest. Per contra, ETA ja neix com a moviment politicomilitar. L’esquerra abertzale és instrumental, gairebé accessòria, com posa de manifest la metamorfosi de les denominacions. Ara només fa política, però sense qüestionar el seu passat.

 I en el pla polític, què podem dir ara de Bildu?

Es poden arribar a acords amb Bildu, però una altra cosa és oblidar que dintre de Bildu i, sobretot de Sortu, que és el seu nucli més vinculat als orígens, hi continua havent persones que, per exemple, van teoritzar sobre el que van anomenar “la socialització del patiment”, que és atacar indiscriminadament, portar el patiment a tothom. Cosa que va ser motiu d’una ponència, no aprovada per ETA sinó per Herri Batasuna. ETA no existeix. Va ser derrotada el 2011 i el 2018 es va dissoldre. El desafiament és saber calibrar ara amb qui es pacta. És a dir, què és ara Bildu, i cap on va.

 Així doncs, quina és la història del Luke, el protagonista de la teva novel·la?

S’enamoren, és mutu. Ell està en tercer grau, encara. Comencen a viure junts, però el pes de la culpa encara no confessada li condiciona a ell la convivència. Es tracta d’un mur, i al final es converteix en un obstacle insalvable…

 Amb això, la teva novel·la parla de la transcendència dels fets. De la seva enormitat, del monstre que no t’abandona…

Per superar una cosa així t’has de desprendre de la cuirassa ideològica. L’atrinxerament ideològic t’impedeix qüestionar-te el dolor que has causat i, sobretot, la falta de justificació d’aquest dolor: “Estava equivocat, però lluitava per…” No. Has arrabassat la vida d’una persona. Has trencat  alguna cosa de manera irreversible. Has causat dolor al teu entorn. No hi ha cap justificació. Per aconseguir aquest objectiu hi havia vies, com ho demostra el fet que la seva pròpia organització va abandonar la violència, i els seus hereus polítics arriben a acords al Congrés dels Diputats.

 En tot cas, l’amor, tal com l’entenem, de manera senzilla, és en definitiva menys transcendent de com el pinten. L’amor pot redimir el monstre?

Se’t pot perdonar, però per això havies d’haver confessat la teva culpa. Els gestos poden tranquil·litzar el victimari, però no esborren el fet. No treuen la taca original d’haver segat una vida. En relació amb les víctimes, el primer que cal tenir clar és que ningú no tria ser víctima. Et converteixes en víctima en contra de la teva voluntat, com una patacada que et cau al damunt, sense haver-t’ho buscat. Fins i tot en el cas de les anomenades víctimes-botxins, com va ser el cas de Melitón Manzanas.

 Com en un context de benestar relatiu, aparentment civilitzat, vital, pot niar una violència com la d’ETA?

Creant una mena de verí ideològic, que permet denunciar el veí… Una xarxa de complicitats innombrables que ha quedat oculta. Cosa que també ha passat en altres llocs que han patit la violència. Però també hi ha la necessitat de girar full, d’oblidar com més aviat millor. De vegades, com un intent de netejar les pròpies culpes.

(Visited 153 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari