Costa molt poc de plantar una llavor. Després, és qüestió de regar-la convenientment i esperar. El fruit pot no ser satisfactori, però si som pacients, aconseguirem el nostre propòsit. I la veritat és que aquesta llavor la podem introduir a la terra de manera subliminal, sense escarafalls, sense orgull, amb humilitat. Hi ha moltes maneres de fer-ho. De fet, l’alcalde de Briviesca ha plantat la de l’odi en silenci, amb arguments diversos, amb una coartada que ja no es creu ningú.
És el preu que ha de pagar per haver accedit al càrrec amb els vots dels regidors de Vox. Res de nou al panorama municipal i autonòmic de les últimes setmanes.
Hi ha moltes Briviescas a Espanya. Moltes més de les que ens imaginem, i on es van sembrant assenyalaments, censures, prohibicions, anul·lacions, retirada de llibres, espectacles, pel·lícules, banderes. La censura nua i crua. I ho fan ja sense vergonya, a cara descoberta, amb aquest orgull patri de la bandereta al canell, carregant-se qualsevol indici d’humanitat. La llibertat convertida en un campi qui pugui en tots els àmbits. I la tornada als toros dels menors a València, amb una injecció d’euros a aquest espectacle desmesurada, indecent, obscena.
I a tot això s’hi afegeixen improperis, injúries, falsedats, mentides en forma de declaracions, de grans lones que fan por, que vomiten un odi que molts no saben veure. Una banalització que alimenten molts mitjans de comunicació, no sé gaire bé amb quines intencions. I llegeixo en algun d’aquests pamflets que no passa res, que quan Vox arriba a les institucions, es modera. I posen d’exemple Meloni a Itàlia, on no passa res. I miren de fer-nos creure que és així, que no passa absolutament res, que són gent normal i corrent. I aquí hi ha Pablo Motos i Ana Rosa Quintana en aquest paper de ninots, de venuts al poder, amb els seus sous supermilionaris, parlant de sanxisme, rient les gràcies a monstres masclistes, xenòfobs i homòfobs.
I no, no són gens ingenus. Formen part del pla per carregar-se tot l’edificat fins ara. Perquè aquest odi que corre per les seves venes ho és a tots els que no pertanyen a aquesta nissaga d’estómacs agraïts i de somriures hipòcrites. És un odi al pobre que reclama atenció, als qui se senten diferents i volen exterioritzar-ho, als qui els critiquen pel seu seguidisme, pel seu sectarisme. I són capaços d’inventar qualsevol cosa per desviar l’atenció: el Falcon, la immigració, Bildu, el que sigui per rentar-nos el cervell i que acabem aplaudint els que ens volen prendre drets que han costat molt d’aconseguir.
I a la diana hi ha la cultura. No toleren que Federico García Lorca continuï viu, més viu que mai; i que els morts d’aquelles cunetes reclamin dignitat a través dels seus descendents. No ho suporten. I no pararan. Ja no s’hi amaguen. I em pregunto des de fa uns dies quin mal pot fer una obra de teatre que recorda un mestre afusellat que l’únic que volia era el millor per als alumnes. Els havia promès veure el mar. Un anhel, una esperança, que no va poder complir per culpa d’uns milicians falangistes que el van matar com a Federico García Lorca.
I m’agradaria mirar cara a cara a José Solas, alcalde de Briviesca, i dir-li com està d’equivocat, perquè ningú està fora de perill d’aquest feixisme rebatejat, edulcorat; una punta de l’iceberg acaramel·lada que amaga el pitjor. I li preguntaria fins on està disposat a arribar, perquè la soga que coarta les llibertats també l’hi han posat al coll. I collaran i estrenyeran fins a arrasar amb tot. Senyor Solas, es comença suspenent una obra de teatre i s’acaba negant la violència de gènere; es comença abaixant el cap i s’acaba tancant els ulls. I quan es tanquen els ulls, ja no es veu res. Això ja va passar a Alemanya. Quantes vegades buscarà vostè excuses per salvar el cul a l’extrema dreta? Quantes vegades deixarà trepitjar la seva dignitat per mantenir-se al càrrec? De debò que val la pena tanta humiliació? Seria genial que el fantasma del mestre republicà Antoni Benaiges se li aparegués cada nit recordant-li el menyspreu a què vostè li ha sotmès. Quin mal t’he fet, José? Jo només volia que veiessin el mar.
