Durant la crisi del coronavirus, la dreta va criticar que l’Estat s’endeutés per a protegir la gent en aquell moment d’emergència, atípic, imprevist i de sotsobre. Com no ho anava a criticar si aquesta dreta que representa Feijóo només accepta que l’Estat s’endeuti quan es tracta de salvar les seves empreses? En aquests moments de dificultat, els diners de tots si que es poden utilitzar per a salvar els mobles i rescatar del desastre “els seus interessos”. Però quan es tracta de “els interessos de la gent”, llavors Feijóo i els seus parlen de malbaratament, de recursos mal empleats, de feblesa de l’Estat, d’inoperància del govern.
El govern de Pedro Sánchez va haver d’afrontar l’emergència del covid i ho va fer amb diligència, amb rapidesa i amb eficiència. No només va proveir recursos perquè la gent no es morís de fam, també va fer costat a les empreses perquè aquestes poguessin mantenir els llocs de treball amb subvencions dirigides per al manteniment de l’ocupació, no per a l’usdefruit dels empresaris, sinó per al sosteniment de l’activitat econòmica en temps d’angoixa.
Al mateix temps va tenir el valor i la perícia de legislar amb sorprenent rapidesa dia rere dia, setmana rere setmana, cossos legals de desenes i fins de centenars d’articles per a regular aquesta situació inèdita i inesperada. Normes que van anar definint un camí legislatiu conforme a la Constitució, als codis i a les ordenances, per a ordenar i coordinar els interessos comuns d’una ciutadania diversa.
En aquell temps, la vident dreta que representa Feijóo es va afanyar a predir la catàstrofe d’Espanya, la qual cosa, per cert, no va passar, perquè l’economia espanyola avui creix per sobre de la mitjana europea i la quantitat d’empreses en actiu no es va ressentir com en altres nacions a conseqüència del llarg estancament pel covid i pel començament de la guerra a Ucraïna. I això que, als anteriors escenaris, es va agregar el de la falta de treballadors en sectors tan sensibles com el transport i la logística en general, factor que al costat dels anteriors també condiciona la salut o la malaltia dels índexs econòmics. No obstant això, l’Espanya de Sánchez creix i sembla eliminar els pitjors fantasmes postcrisi coronavirus.
Però hi ha un altre factor rellevant en el desenvolupament de l’economia que determinarà el benestar o el no benestar de la gent. Es tracta de l’embat decidit del neoliberalisme, el qual penetra en l’escenari econòmic europeu amb la força d’un tifó al qual li dona ales polítics com Feijóo. Aquest neoliberalisme té variats noms, perquè si té una característica és que aquest llop neoliberal es disfressa, es mimetitza, per a no ser descobert, perquè la gent cregui que no existeix. Aleshores es diu Glovo, Uber, Cabify, o qualsevol dels noms que emergeixen en l’enganyosa “nova economia” que a si mateixa es denomina així, per a ocultar que en veritat encarna la “precarietat laboral” que amb els seus afilats ganivets ve a destruir el “benestar social” que amb suor, sang i paciència ha llaurat Europa per a la seva gent.
Caigut el Mur de Berlín, desmembrada la Unió Soviètica, a Occident van quedar dos models socials vigents i en pugna: el neoliberal dels Estats Units i el seu “salvi’s qui pugui”, i el “benestar social europeu”, que centra el seu esforç a crear els espais perquè la persona pugui créixer i desenvolupar-se. D’una banda, una vida de supervivència, rèplica de la salvatge vida en la selva; per l’altra, una vida digna en la qual prevalen els valors suprems de l’esperit.
Això és el que es decideix aquest 23-J a Espanya. Si romandre en l’esforç de consolidar una societat on el benefici social arriba a tots o si saltar l’Atlàntic i optar per una societat on uns pocs es beneficien, mentre la resta sobreviu. Una Espanya per a tots, amb Sánchez; o una Espanya per als “señoritos” de Feijóo.
