Contra els extremismes: Ni Vox ni Junts

Santiago Abascal i Carles Puigdemont comparteixen, des de posicions oposades, un mateix objectiu: carregar-se el marc constitucional del 1978. El primer promou, en el programa electoral de Vox, el buidatge de competències de les comunitats autònomes i la recentralització de l’Estat; el segon, pregona la confrontació i el boicot permanent als poders constitucionals com a mètode per a aconseguir la secessió de Catalunya.

No cal dir que, en les últimes dècades, Espanya ha evolucionat moltíssim i de manera positiva, en especial des de la integració a la Unió Europea (UE). Bona part d’aquest èxit cal atribuir-lo a l’existència de les comunitats autònomes, que han acostat el debat polític i la fixació de prioritats i presa de decisions a les inquietuds i anhels de la ciutadania.

Tornar a un model centralista com el que existia durant el franquisme, com propugna Vox, és no entendre la diversitat d’Espanya i és una provocació destinada a aixecar una contundent resposta territorial. Atemptar contra la sobirania i les competències dels parlaments autonòmics és quelcom que Santiago Abascal pagarà molt car a les urnes, si els seus adversaris polítics saben treure’n suc.

Quelcom semblant passa amb el partit de Carles Puigdemont i la seva aposta per trencar l’Estat espanyol i proclamar la independència de Catalunya. Després de passar més de cinc anys refugiat a Bèlgica, l’expresident de la Generalitat encara no ha entès que el projecte que promou, “donec perficiam”, és l’antítesi dels principis fundacionals de la UE i que mereix el rebuig més absolut de les autoritats comunitàries pels seus flirtejos amb  el règim del sàtrapa criminal Vladímir Putin.

(I després, encara se sorprèn que el Tribunal General de la UE li hagi retirat, sense contemplacions, la immunitat parlamentària! Cal ser miop per no veure-ho!).

El més grotesc és que, a l’hora de la veritat, Vox i Junts no tenen cap problema a fer tot el contrari del que prediquen. El partit de Santiago Abascal, que vol deixar sense competències les comunitats autònomes, ha exercit la màxima pressió per poder entrar als governs  autonòmics on sumava majoria amb el PP, com Castella i Lleó, Extremadura, Comunitat Valenciana… i acumular càrrecs i nòmines.

Per la seva banda, Junts no ha dubtat a fer nombrosos pactes municipals amb el PSC i, fins i tot, amb el PP per conquerir quotes de poder.  Per no parlar del polèmic pacte de la Diputació de Barcelona amb els socialistes, que ha permès, entre altres coses, que Marcela Topor, l’esposa de Carles Puigdemont, gaudís d’un escandalós endoll en els últims quatre anys per fer un programa de televisió en llengua anglesa (!) a la XAL.

Vox i Junts són els màxims exponents que concorren a les eleccions del 23-J del nacionalisme hiperventilat. Un, proposa restablir les fronteres interiors de la Unió Europea per, suposadament, combatre l’emigració il·legal. L’altre, vol aixecar noves fronteres de la República catalana amb França i a l’oest i al sud de l’Ebre. Un, vol l’omnipresència obligatòria de la llengua espanyola a les escoles i als carrers; l’altre, el mateix, però amb la llengua catalana.

Tots dos proposen una política fiscal amb una substancial rebaixa d’impostos, en especial per a les rendes més altes. També tots dos conreen l’odi a les xarxes cap als adversaris polítics més directes: el PSOE, en el cas de Vox; ERC, en el cas de Junts.

El més gruixut és que saben, positivament, que les propostes més cridaneres dels seus programes electorals no tenen cap mena de recorregut. Per prosperar necessiten, en molts casos, una modificació de la Constitució espanyola i això requereix articular unes majories parlamentàries que no estan a l’abast ni de Vox ni de Junts.

De la mateixa manera que Vox ressuscita ETA cada dos per tres, Junts ho fa amb els GAL, tots dos amb el mateix objectiu: desgastar electoralment el PSOE. El primer, perquè considera Bildu, que ha donat suport puntual a Pedro Sánchez en la passada legislatura, és la continuació d’ETA; el segon, perquè barrejant el PSOE amb el GAL intenten desprestigiar ERC, que ha negociat i ha aconseguit els indults pels presos de l’1-O i l’abolició del delicte de sedició del Codi Penal.

Vox i Junts mantenen inquietants semblances, si els traiem la “rojigualda” i l’estelada de les mans. Un partit i l’altre tenen energúmens eixelebrats en les seves files, com poden ser l’exfalangista Javier Ortega Smith o l’exterralliure Fredi Bentanachs. El català Jorge Buxadé, l’ideòleg de Vox, és l’enllaç amb els moviments internacionals d’extrema dreta. Per la seva banda, Pilar Rahola, la propagandista “influencer” de Junts, no ha dubtat de blanquejar la nova alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, el referent de l’extrema dreta independentista.

Les eleccions del 23-J són a cara o creu: Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo serà el pròxim president del Govern. El líder del PP sap que pot comptar amb el suport de Vox per arribar a la Moncloa. I per què no amb el de Junts? La candidata Míriam Nogueras ja ha deixat ben clar que, en cap cas, Junts farà Pedro Sánchez president.  No oblidem que l’any 1996, José María Aznar va ser investit president del Govern gràcies als vots de CiU, l’antecedent de Junts.

A vegades, com en el cas de Vox i Junts, els extrems es toquen…