Fa més de dues setmanes que Jaume Collboni va ser investit alcalde de Barcelona i la seva tria com a màxim responsable de la ciutat continua en el centre de la diana política i mediàtica. Hi ha qui ho pot considerar com un fet polèmic més, però no ho és. És la segona vegada que sectors secessionistes amb molt de pes polític, social i mediàtic posen en dubte la legitimitat democràtica de la tria de la màxima figura institucional de la ciutat. Ja ho van fer el 2019 pel mateix motiu: havia estat un candidat independentista (Ernest Maragall) el que havia guanyat els comicis, però l’acord entre Barcelona en Comú i el PSC i els 3 vots del grup municipal que liderava Manuel Valls va possibilitar que fos Ada Colau qui encapçalés el govern local. Ara la història s’ha repetit. Tant és que a Girona Lluc Salellas hagi accedit a la batllia havent quedat segon. És la democràcia a la mida.
Entra dins la normalitat d’una societat democràtica que s’analitzin els pactes sobre els quals es fonamenta l’elecció d’un responsable polític. També que se’n mostri la disconformitat o el rebuig. És més, l’heterogeneïtat i la discrepància política és una riquesa que les institucions, la ciutadania i també els mitjans de comunicació han de preservar i saber gestionar correctament. El que sobta, i molt, és que s’hagin escrit tants articles (i també tantes piulades) sobre si l’elecció d’un alcalde que, recordem-ho, s’ha presentat, com la resta de candidats, seguint unes regles compartides i acceptades, és democràtica o legítima. I sobta encara més que aquestes proclames les facin persones que han ocupat responsabilitats polítiques de primer nivell. Sense anar més lluny, l’expresident Artur Mas va afirmar en un article al diari ARA que el fet que “una operació sigui legal no li confereix automàticament que sigui del tot legítima.”
Té tota la raó el periodista Rafael Jorba quan assegura que el procés independentista està en via morta, però que el relat segueix viu. I el relat, que va mutant, ara busca convèncer la seva opinió pública que l’alcalde de la capital catalana és legal, però no legítim. Tenim un gran problema quan el discurs de les forces polítiques democràtiques s’instal·la en aquests canals. Ens posem les mans al cap veient l’assalt del Capitoli o de les institucions brasileres, o les conviccions trumpistes de la nova presidenta de les Corts d’Aragó, però tots aquests casos comparteixen un mateix rerefons: la posada en dubte dels mecanismes democràtics, fet que no difereix gaire del cas que ens ocupa.
Potser peco d’ingenuïtat, però no m’hauria imaginat mai que a Catalunya arribaríem a viure una situació d’aquestes característiques. En termes polítics, és cert que s’haurien pogut donar unes altres majories per elegir l’alcalde de Barcelona, però la intervenció tant de Trias com de Maragall el dia del ple d’investidura demostra que tant un com l’altre estan molt lluny del que s’espera del màxim responsable institucional de la capital catalana.
És innegable que aquest ple va estar molt marcat pel rerefons independentista. No es poden obviar, en aquest sentit, els més de deu anys de procés ni tampoc que aquest ha estat una piconadora de trencar partits i aliances polítiques i de deteriorar algunes relacions socials. Segurament això és el que resumeix millor perquè Trias no va obtenir el suport majoritari del plenari. És a dir, tot i que la campanya electoral de la ciutat comtal va estar centrada en problemes que té la ciutadania com ara la mobilitat, l’espai públic o l’urbanisme, és una realitat que el procés independentista encara pesa molt.
En tot cas, i tornant al cas que ens ocupa, si Xavier Trias avui en dia no és alcalde és perquè per molt que hagi jugat a nedar i guardar la roba amb el procés independentista, hagi utilitzat una marca personal i hagi recuperat, d’alguna manera, l’esperit convergent, era i és una realitat palpable que darrere d’ell hi havia i hi ha Carles Puigdemont i Laura Borràs, dues figures polítiques que han destacat per la seva ferma oposició a trencar els blocs i a cercar una mínima entesa amb els qui no pensen com ells. En resum: l’exalcalde ha estat víctima de la seva pròpia estratègia política i també, no ho oblidem, del seu pacte amb ERC, que era el que desitjaven els independentistes més irredempts.
