L’homicidi per un tret al pit del jove Nahel M., de 17 anys, veí de Nanterre, ha desfermat una nova onada de violència en diverses ciutats de França. El policia que li va disparar, sembla que accidentalment, s’ha mostrat “devastat” per aquest infortuni i ha demanat perdó a la família del noi.
De res no ha servit aquest gest de contrició. La lògica indignació que ha provocat la mort de Nahel M. ha degenerat en aldarulls que, finalment, han culminat amb l’assalt i robatori d’establiments comercials.
No és quelcom nou a França. Les legítimes protestes dels gilets jaunes (2018) o contra la reforma de les pensions, mesos enrere, també acostumaven a acabar amb l’aparició dels casseurs i la sostracció en botigues de preuats béns de consum, com telèfons mòbils, electrodomèstics, roba i sabatilles de marca o ulleres fashion.
Per tant, cal distingir el que és una mostra de rebuig per la mort d’un jove d’arrels algerianes pel tret d’un policia -que ha estat encausat judicialment- dels actes de vandalisme protagonitzats per lladregots, oportunistes i sense escrúpols. La lluita de la humanitat contra el racisme i per la igualtat no pot ser associada a la delinqüència i al caos destructiu.
Això és benzina per l’extrema dreta, que és la gran beneficiària política d’aquests brots de violència urbana, ja que dona ales al seu discurs antiimmigratori. Aquests dies convulsos a França, Marine Le Pen (RN) i Éric Zemmour (Reconquête), els màxims exponents de l’extrema dreta organitzada, es freguen les mans veient com els casseurs els aplanen el camí triomfant cap a l’Elysée a les pròximes eleccions.
Cal tenir les idees clares i fermes: la Unió Europea necessita la immigració per mantenir en funcionament l’Estat del benestar; la immensa majoria dels immigrants que viuen amb nosaltres són bones persones, que volen treballar, prosperar i viure en pau amb llurs famílies; l’adolescència i la joventut és una edat difícil en totes les societats i el cas de Nahel M. no era una excepció; els Estats receptors d’immigració tenen l’obligació de promoure la seva integració, respectant la seva idiosincràsia cultural, però fomentant i inculcant els valors democràtics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Conviure i integrar la immigració ens interpel·la a tots. A cadascú de nosaltres i a les administracions públiques. Però també als immigrants i a les entitats que els representen. Si ajuden a alimentar el discurs de l’extrema dreta -com passa amb els aldarulls a França-, seran ells qui, col·lectivament, en pagaran les conseqüències més negatives, un cop els racistes i els xenòfobs s’instal·lin al poder.
Això també ho veiem a Ripoll. L’ascens i la victòria a les eleccions municipals de la islamòfoba Sílvia Orriols estan directament relacionats amb el profund trauma provocat pels atemptats del 17-A del 2017, protagonitzats per un grup de joves de la localitat, adoctrinats i manipulats per l’imam Abdelbaki Es Satty que, a més, era un confident policial.
Aquest dramàtic episodi ha obert una profunda ferida a Ripoll que, sis anys després, encara no ha cicatritzat. Resultat: atiat per la demagògia de Sílvia Orriols, tots els immigrants musulmans de la localitat s’han convertit en sospitosos habituals i seran l’objectiu permanent d’una perversa campanya institucional d’estigmatització que incrementarà., encara més, la seva marginació.
Del microcosmos de Ripoll al macrocosmos de França, i viceversa, la qüestió de fons és la mateixa. Els immigrants d’arrel musulmana i els occidentals hem d’aprendre a conviure, a respectar-nos i a entendre’ns. Sabem que aquest és i serà un procés lent i difícil, que necessita la mobilització de les administracions (en especial, l’escola) i de recursos públics.
Però no hi ha cap altra alternativa. O això o la reproducció a Europa d’una enèsima guerra de religions o l’exacerbació d’un xoc cultural identitari en el qual tots tenim molt a perdre, en especial els migrants.
Aquest escenari futurible és grotesc, però, malauradament, no es pot descartar. En l’espiral de l’acció-reacció, els més febles sempre són derrotats per la potència repressora, cada cop més sofisticada i contundent, de l’Estat, que l’extrema dreta, si arriba al poder, accentuarà.
El més greu dels joves radicalitzats de les banlieues –com ha passat a Ripoll- és que amb la violència alimenten el monstre del feixisme xenòfob, del qual n’acabaran sent les víctimes propiciatòries quan triomfi i, per extensió, també la resta de col·lectius de la societat, com els LGTBI+, que malden pel seu reconeixement i la seva plena normalització. La socialització del dolor, teoritzada i practicada per ETA, és una barbaritat conceptual que cal ser confrontada i erradicada de qualsevol plantejament polític.
Això ho entenen molt bé les mares i els avis musulmans que, juntament amb els imams, han sortit aquests dies d’infern a França per pregonar, alt i clar, que amb la violència no s’arranja res i reclamant amb vehemència que els joves aturessin els actes vandàlics. La història de la humanitat l’escrivim cada dia i no hem de perdre mai de vista el nostre horitzó, que és la concreció d’un món o tothom i cadascú –tingui el color de pell que tingui o les creences religioses que professi- visqui amb dignitat, en pau i harmonia.
La comunitat musulmana arrossega un greuge històric que ja fa 75 anys que dura i que cal tenir sempre molt present: l’ocupació de Palestina i la ferotge i implacable repressió de l’Estat d’Israel contra els palestins. Mentre aquest contenciós no sigui pacificat –i ja seria hora que les grans potències pressionessin per assolir un acord satisfactori que hi posi punt final-, el degoteig de morts no para, la sensació d’injustícia no es guareix i els musulmans sempre tindran un ferro roent al qual agafar-se per intentar justificar el recurs a la violència.
