El 29 de maig passat el president Pedro Sánchez va avançar la convocatòria d’eleccions generals al proper mes de juliol. Enmig d’aquesta voràgine política que ha sacsejat la societat espanyola, són pocs els mitjans que han assenyalat les implicacions que comportarà el desenvolupament de l’agenda comunitària. Especialment, si tenim en compte l’inici de la presidència espanyola de la Unió Europea prevista per al proper 1 de juliol. La decisió presa per Sánchez ha generat inquietud en l’àmbit diplomàtic, un temor creixent que es puguin dinamitar múltiples acords en temes clau com l’energètic o el migratori, en un context marcat per la invasió ucraïnesa.
Avui, el present europeu no és tan prometedor com podia semblar a meitats dels anys 80, quan Espanya es va integrar a la Comunitat Econòmica Europea: La inflació i el risc d’exclusió social d’una cinquena part de la població comunitària són la dura realitat del que semblava un somni per a molts. La Unió Europea jeu perplexa davant les hostilitats russes a Ucraïna i la rivalitat entre Pekín i Washington, poders que desestabilitzen l’ordre mundial. En aquesta mateixa cruïlla, trobem el Grup dels Set (G7) que recentment es va reunir a Hiroshima per debatre assumptes de l’actualitat política tan variats com la transició energètica, l’impacte de les noves tecnologies o el pols amb Moscou. Aquesta organització conformada per algunes de les economies més potents del món ha anat perdent pes davant d’un Grup dels Vint (G20) i uns BRICS (format pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica), que sí que han sabut adaptar-se al nou escenari internacional. I és que, si fa cinquanta anys les potències del G7 arribaven al 70% del PIB mundial, a data del 2023 amb prou feines superen el 40%.
El fenomen de la globalització ha comportat la irrupció de països que fins fa poc formaven part de la perifèria a la presa de decisions. El poder s’ha fragmentat, s’ha distribuït a escala global i s’han generat nous centres d’influència aliens al monopoli d’una única superpotència.
En aquest escenari diferents dinàmiques es donen lloc a cadascuna de les àrees geopolítiques del globus: Rússia lluita contra la pèrdua d’influència econòmica, política i militar als territoris que limiten amb el Mar Negre, en un intent per aturar el desplegament de l’OTAN a la regió. Un fet que explica les motivacions darrere de les hostilitats davant Ucraïna o la invasió de Geòrgia del 2008, amb l’anhel de Putin per reconstruir la grandesa soviètica d’abans. D’altra banda, a l’est del continent asiàtic, la República Popular de la Xina prossegueix la seva ambiciosa Nova Ruta de la Seda, un projecte comercial que té com a màxima pretensió interconnectar el gegant asiàtic amb Àfrica, Àsia, Europa i Iberoamèrica. Una alta inversió en infraestructures marítimes i terrestres, amb la qual també anhelen exportar la cultura xinesa i consolidar les relacions exteriors, desplaçant el lideratge nord-americà. A més d’aquesta rivalitat amb l’estat nord-americà, vegeu els embargaments comercials constants, els últims temps han agreujat les relacions amb el seu veí l’Índia. Tots dos països estan immersos en una carrera per aconseguir el domini de l’oceà índic per mitjà de l’anomenat collar de perles, constituït per múltiples punts estratègics xinesos a Kenya, Moçambic o Pakistan, entre d’altres; o el collar de diamants, conformat pel govern hindú com a contrarèplica a l’executiu de Xi Jinping.
El continent africà és un enclavament vital per a les pretensions de diferents nacions com la xinesa, la russa (amb presència al Sahel per mitjà del grup Wagner) o la nord-americana. Tot i els ritmes de creixement demogràfic previstos a la República Democràtica del Congo, a Egipte, a Etiòpia o a Nigèria, continua sense perfilar-se un poder polític a la regió capaç d’influir en els seus homòlegs, al marge de les potències estrangeres. En una situació millor trobem Llatinoamèrica, on l’arribada de Lula a la presidència del Brasil perfila un fort lideratge al territori, fomentat per la proximitat ideològica de l’anomenada segona marea rosa de líders d’esquerres iberoamericans.
Recentment, Henry Kissinger ha concedit diverses entrevistes amb motiu dels seus cent anys de vida. Per a molts, el record d’aquest personatge resulta desagradable; no obstant això, saber coses d’ell desperta certa enyorança davant el record d’un món llunyà, esvaït davant la complexitat de la realitat existent.
