Vagi per davant que la meva simpatia política per Irene Montero és nul·la (de la mateixa manera que la meva simpatia periodística per l’editor/presentador de TV3 Toni Cruanyes és zero -per raons que ara no venen al cas, o potser sí, ho veurem-), però com es sol dir en castellà: “al César lo que es del César”.
Fer llenya de l’arbre caigut no és honest, però en aquest cas és vergonyant, ja que els diferents partits o nuclis de Sumar, interns i externs, han utilitzat Irene Montero com a cap de turc, pels resultats d’una errònia política col·legiada i continuada des del minut 1 del Govern de coalició en matèria feminista i de gènere. Que a darrera hora de la legislatura, el PSOE s’hagi començat a desmarcar en alguns aspectes de la Llei del Sí es sí o de la Llei Trans (corregir és de savis) no vol dir, ni exclou, que en el fons la política seguida i marcada pel Govern de Pedro Sánchez, ha sigut “feminista” i de “gènere”, seguint l’estela i augmentant la del Govern Zapatero (recordeu que va ser qui va començar a batejar les membres del Govern, com “miembras” i que va ser el primer govern europeu en legalitzar el matrimoni homosexual).
Recordareu que després de Zapatero va arribar el PP (com després d’Obama va guanyar Trump). Estàvem avisats, però no, erre que erre. Molt moderns, en un país de dèficits socials enormes. Ara, a l’avantguarda d’Europa i del món amb la Llei Trans. Per cert, això no és Suècia i aquí la revolució sexual de veritat encara està pendent. Això explica que aquí regni la pornografia a tort i a dret i clar després venen les “manades” i la violència sexual (i els nens amb mòbils als 9 anys…).
L’actual govern ha seguit i augmentat la paritat al Consell de Ministres, també amb una recent llei per empreses. La cobertura als mitjans, la narrativa, la preocupació, l’alarma social associada, la publicitat institucional (que ja ve de lluny), els recursos, les normatives i les subvencions amb caràcter feminista i de gènere han sigut una constant durant tot aquest temps.
Tot plegat amb el suport sense fissures de fons (altre cosa és de ritme i ambició) per Unidas Podemos, tant per part d’Izquierda Unida com de Podemos i els altres partits menors vinculats a la coalició. Respecte a Catalunya s’ha de dir que En Comú Podem (coalició de Catalunya en Comú i de Podem Catalunya, coneguda com els “Comuns”) son de fa anys líders en narrativa feminista, de gènere i LGTBIQ, i de quotes de dones i llistes cremallera abans que hi hagués normatives de paritat. Molt moderns també. Ja fa anys que el 60/40 (60% dones i 40% homes) s’imposa des del primer dia de la fundació dels “Comuns”. Ara el que es porta son joves dones feministes, els adults, treballadors, sindicalistes o pensionistes, sembla que no existeixin.
Però tornem a l’àmbit estatal, Yolanda Díaz sembla que es vol desprendre d’Irene Montero i de la seva línia, però cal recordar (les hemeroteques són per això) que la seva primera presentació de Sumar a Madrid la va fer rodejada de vuit dones i un home. I que ella ha format part d’una coalició de partits d’esquerra que originàriament, el 2016, es deia Unidos Podemos (en masculí) i que posteriorment, el 2020, es va canviar el nom per Unidas Podemos (en femení). Estava cantat el rebuig, tot i que ha trigat. Per tant, la responsabilitat de tota l’agenda feminista està compartida pels seus socis i per tot el Govern. L’aposta, l’estratègia política, mobilitzacions, lleis, ritme de les lleis, tot, l’alarma social també, ha sigut compartida per tots (per tant, Irene Montero simplement és l’expressió política del que ha fabricat el conjunt del Govern).
També s’ha de dir que tota aquesta narrativa, lluita, preocupació i alarma social feminista i de “gènere” ha estat ben amplificada pels mitjans, per no dir altament interessada i amplificada, a cops fins el paroxisme. Especialment La Sexta i TV3, més feministes i de “gènere” que un Partit Feminista com el de Lidia Falcón, que ha estat deglutit per aquesta onada (quan curiosament el seu feminisme era més social i menys sexista). Òbviament aquesta amplificació ha sigut i ha estat molt ben estudiada al laboratori i pel que sembla l’esquerra ni s’assabenta de les raons… Potser haurien de llegir al canadenc Jordan Peterson, que fa temps que està advertint de la trampa subjacent a aquesta onada (ideologia/identitat de gènere, a la qual hauríem d’afegir ara la “trans” i tot el ventall LGTBIQ).
Exemple de la paradoxa, la desviació, el revisionisme i confusió que arrossega fa temps totes les esquerres (unes més que altres) és la trampa en que fa anys cauen el Dia de la Dona (on s’ensorra el món) i el dia de l’Orgull (gai, ara LGTBIQ) (on també s’ensorra el món) i l’abandament del dia del Treball (l’històric 1 de Maig) on ni mitjans, ni partits, ni sindicats (el que fan es cobrir la papereta), tenen cap interès, com si ja estigués passat de moda, fos una celebració rància (així l’han convertit aquí) o no existís això que alguns multimilionaris reconeixen com a lluita de classes (“I tant que existeix la lluita de classes, i l’anem guanyant”: Warren Buffett).
Les esquerres (totes, unes més que altres) han fugit d’estudi i s’han afegit a les dites “guerres culturals”, en alguns casos justificades, altres disfressades, altres amplificant els drets de les minories, els drets civils, etc. però caient en la trampa que els ideòlegs i estrategs fa anys estan tendint a l’esquerra perquè s’allunyi del seu electorat tradicional i més quan no sols no ha disminuït si no que ha augmentat.
Per “guerres culturals” s’ha d’entendre aquella confrontació no de dretes/esquerres o com deia el 15-M, els de baix/els de dalt, o de lluita de classes, si no d’identitats (la guerra de sexes seria una expressió simbòlica, les de gènere, les culturals, religioses, ètniques (racisme/anti-racisme), la nacional/nacionalista, símbols/banderes, llengües, afinitats, consums, músiques, vegetarià/no, fumador/no, nudista/no, animalista/no, conservacionista/no).
El paroxisme de les guerres culturals ha arribat amb la Llei Trans i la Llei de Benestar animal (que suposem es vol que passi desapercebuda per no crear més malestar). La Llei Trans, per modificada que hagi estat, i no la Llei del Si es Sí, no ens enganyem, es la que ha portat a l’abisme el govern PSOE-UP (a tot el Govern i a tots els socis). Que la dreta hagi explotat l’error tècnic-jurídic de la llei del Sí es Sí, no treu que no formi part d’un mateix paquet o aposta política molt (massa) postmoderna i “cultural” (quan aquest és el terreny en que es mou bé la dreta i encara més l’extrema dreta).
S’ha anat massa lluny, com diu suaument un molt bon analista, Antoni Puigverd, amb els experiments antropològics, però el més greu és que no se sap llegir l’error des de fa molts anys: “la suma de minories no dona una majoria social, pot donar suma zero”. També l’esquerra hauria de llegir més a Michel Weivorka, un bon analista francès. Estarem a temps de reconduir aquesta postmodernitat no entesa per les classes treballadores, que com a rebuig, per desafecció, provoca l’onada reaccionària? Em temo que no, tot i que a Catalunya el PSC de Salvador Illa, ha evitat entrar en aquesta guerra, no la pot defugir: la onada que ve de Madrid, del PSOE-UP (ara Sumar), la de Catalunya En Comú (que insisteix a presentar una jove dona feminista de nº1 per Barcelona i una altra jove dona feminista de nº1 per Girona) i la inestimable “ajuda” de TV3, sent la TV líder feminista i de gènere de tota Espanya, pot provocar efectes no desitjats en el comportament electoral dels homes, com a última hora ha detectat el mateix PSOE: que ha perdut un milió de vots d’homes a les darreres eleccions. I això no ho sabien els assessors del president o el mateix president?
