El Barça de Joan Laporta s’ha entestat a fer de la incomunicació i la manca de transparència un senyal identitari del mandat. Res que no fos previsible per als que de veritat el coneixen i per als pocs socis que, immunes a l’amnèsia col·lectiva que pateix el barcelonisme, encara conserven a la memòria les malifetes del primer mandat. El president blaugrana ha multiplicat per deu els seus tics totalitaris respecte a la seva primera etapa, també la seva intolerància social, les seves arts antidemocràtiques i, especialment, aquesta autocomplaença, portada a l’exageració, a l’hora de riure’s dels socis i de la premsa fent, literalment, el que li surt dels nassos.
Els responsables dels equips de seccions com les de bàsquet i handbol han estat posats en ridícul i menyspreats per un president que ha guillotinat fredament el seu pressupost, Nikola Mirotic inclòs, sense donar la cara, sense permetre als seus directius ni executius donar explicacions als socis i aficionats. Va fer el mateix posant impossibles els abonaments de Montjuïc, passant-se pel folre l’acord assembleari de l’Espai Barça o canviant les regles per adjudicar a dit les obres de l’estadi a Limak. Laporta ha deixat el futur del club en mans dels inversors enganyant tothom amb unes condicions imaginàries o inventades. I es diria que fins i tot el teòric esforç per obrir una via de tornada a Messi va ser una altra imaginativa estratègia mediàtica, tractant de falsejar i ocultar la realitat, incontestable, que el club està avui pitjor que com el va trobar el 2021.
Els comptes ho certifiquen: no s’han recuperat els ingressos, s’han incrementat les despeses, ha crescut irreversiblement el deute i el patrimoni decreix per moments.
Així i tot, la sorprenent reacció generalitzada del barcelonisme és gairebé d’una inalterable lleialtat a la figura i règim laportistes, i d’incredulitat respecte d’aquesta altra imatge seva, la real, emmascarada per la propaganda i el periodisme que controla l’opinió pública. La veritat, però, és que el personatge no ha canviat, al contrari. Continua sent el mateix aprofitat de sempre, el que treia or d’Uzbekistan gràcies als recursos del club i del seu cunyat, ara excunyat, i deia pestes de Sandro Rosell perquè va negociar la publicitat de Qatar per tapar el forat deixat per Laporta el 2010. De la mateixa manera, ara no s’amaga de fer negocis particulars a la llotja de l’Spotify Camp Nou amb els seus nous amics de Qatar, on ha anat el cap de setmana passat amb dos directius, Xavier Puig (Femení) i Joan Soler (Futbol Base) amb propòsits aliens, en qualsevol cas, als interessos del club. Res reprotxable si no fos perquè en el seu dia va utilitzar aquest finançament de Qatar per atacar durament els països islàmics i acusar tant els seus governs com la junta blaugrana de l’època d’amagar-se sota un mantell de corrupció. Aquesta nova frontera finalment creuada per Laporta, no per escrupolositat sinó perquè fins ara no li havien fet gaire cas, sí que ha començat a obrir-li els ulls a algun barcelonista sobre la veritable naturalesa del personatge.
Laporta, si es fa una mica de memòria, va guanyar les primeres eleccions (2003) al crit d'”aixecarem les catifes!”, a més d’anunciar fraudulentament i enganyosament un preacord amb David Beckham, que ja havia estat traspassat pel Manchester United al Reial Madrid. Pel que fa a les catifes, a Laporta li va faltar temps per arreglar-se-les amb Joan Gaspart i amagar més porqueria de tots dos sota aquestes catifes i, així, continuar entabanant els socis, com continuen fent 20 anys després en aquestes assemblees en les quals Gaspart el fa de salvavides, de palmer i de còmplice.
Laporta va malvendre en el seu dia Can Rigalt per així no prestar aval l’estiu del 2005, gràcies a una operació que al club li va acabar costant 42 milions anys més tard. Se li podrien afegir, pel perjudici causat al Barça, els 14 milions de Viladecans, un tracte que encara fa pudor 15 anys més tard, els més de 30 milions de Sogecable, els fitxatges no menys pudents de Mario, López, Keirrison, Henrique o el mateix Ibrahimovic, per no parlar de la Masia de l’Argentina, que es va haver de tancar llançant litres de lleixiu, o el contracte a favor de Mediapro per a la producció de Barça TV, que costava el mateix que mantenir el futbol base, Masia inclosa.
Laporta se’n va anar el juny del 2010 acabat de firmar un altre any de contracte de cessió dels drets de TV de la Lliga, també a benefici de Jaume Roures, incomplint així un avís de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, motiu pel qual el Barça va ser multat amb més de 4 milions. Finalment, va deixar la caixa buida, sense pagar les fitxes que li tocava, devent la llum i l’aigua, i amb unes pèrdues acumulades de 46,7 milions del mandat entre els anys 2006 i 2010.
Tot i que Sandro Rosell va capgirar positivament els comptes en quatre anys, amb un balanç de títols excel·lent i més de 140 milions de benefici acumulat, el cens actualitzat, la nova Masia inaugurada i en funcionament, les oficines de l’OAB acabades d’estrenar i el Camp Nou renovat i més accessible -per primer cop apte per a espectadors en cadira de rodes-, la propaganda laportista ha aconseguit que aquell mandat de quatre anys es recordi com el dels horrors, la ruïna, el fracàs, el desgovern, la corrupció i la desolació juntes. Una obra mestra de la manipulació mediàtica.
Certament, l’etapa de Bartomeu, que va celebrar un altre triplet i va haver d’afrontar el traumàtic relleu de la millor i més cara generació de la història del futbol, no va mantenir el nivell de recuperació del període Rosell, i, encara que va assolir el sostre absolut d’ingressos, amb 990 milions la temporada 2018-19, la despesa es va disparar uns 60 milions per sobre. L’entorn opositor, en connivència amb el mateix vestidor, es va encarregar de fer fora Bartomeu abans que pogués aplicar una retallada unilateral del 20% de les fitxes que, si més no, hagués reduït l’impacte de la covid
Arguments més que suficients perquè el laportisme, enfilat per les forces sobiranistes i un exèrcit mediàtic sense precedents, convertís el retorn de Laporta en l’única esperança de salvació, supervivència i el retorn del club a les seves essències. En realitat, els socis van votar a favor de Laporta majoritàriament per castigar aquesta creença d’un passat abominable. Dos anys i poc més tard, la discussió, el debat i la confrontació, per bé que ja inútils, encara són centrats en el passat, bàsicament perquè ja no queda cap altre futur que no sigui el que vulgui Goldman Sachs i la resta dels inversors. I sí, Laporta ho haurà tornat a fer.
