L’ésser humà mai no havia tingut tanta informació al seu abast, però tampoc no havien estat mai tan manipulada (Timothy Snyder).
Podríem pensar que amb l’arribada de la democràcia al nostre país i el pacte de reconciliació, aquest discurs farcit de bronques i visceral d’amics i enemics que va emergir a Europa amb els totalitarismes desapareixeria, però la realitat ha anat en direcció contrària. La dialèctica polaritzadora i antagònica és un discurs molt interioritzat en certes elits polítiques i mediàtiques. I més en uns temps marcats pels canvis culturals, polítics i socials i l’arribada d’Internet i les noves tecnologies, que tindran una gran influència en la manera d’explicar la política.
Ningú millor per fer-nos comprendre els relats polítics de la modernitat que un estudiós del llenguatge i pare de la semiòtica com Umberto Eco, que molts coneixeu per la seva novel·la El nom de la rosa. El mecanisme que posaran en marxa els guionistes de la crònica política és molt senzill. Es tracta d’elevar al màxim la tensió narrativa fins a crear un clima irrespirable que faci necessari que algú o alguna cosa acabi amb el desassossec. Així no podem seguir!, facin alguna cosa per l’amor de Déu!, se sent de fons. Sembla un crit de desesperació, d’angoixa. És un missatge que ja hem sentit en el passat i que continuarem escoltant en el futur.
Si ens retraiem als primers anys de la Transició, recordem el diari El Imparcial que representava el discurs de la por i l’apocalipsi. Passats els primers anys de calma, arribaria la generació de Pedro J. Ramírez, El Mundo, La Cope i Jiménez Losantos disposats a tot per aconseguir audiències i poder. Demonitzar i estigmatitzar l’oponent era el seu estil i acabar amb Felipe González va ser el seu primer objectiu. La mateixa estratègia que li van aplicar a J. L Rodríguez Zapatero i ara passa igual amb Pedro Sánchez. I els darrers a incorporar-se a aquesta retòrica frontista i de tensionar la societat al límit han estat els ideòlegs de l’independentisme català.
Del conservadorisme espanyol se’n pot dir que ha estat l’alumne més avantatjat d’aquest discurs polític, com hem vist en aquestes darreres eleccions. “Ens polaritzen per consumir, per enfadar-nos i que consumim més continguts”, afirma el periodista Ricardo de Querol al seu llibre La gran fragmentación. El cas és continuar alimentant l’antagonisme i l’enfrontament amb una dialèctica cada cop més tribalista, on els consensos desapareixen i el relat comú i compartit es debilita. I els mitjans en general, uns més que altres, han caigut en aquesta espiral greu en la lluita per cridar l’atenció.
I així estem, amb una dreta incapaç de canviar el relat polític i una esquerra incapaç d’incorporar el conservadorisme als grans pactes de país. Els uns i els altres hi tenen part de culpa o responsabilitat. I el resultat l’estem veient en la nostra quotidianitat més propera en la qual s’ha instal·lat la intolerància i la mala educació. És normal que en la política espanyola es doni aquesta conjunció de protagonistes, egos i superjos, a la recerca de la portada i que les xarxes estenguin els seus missatges en totes direccions. No estranya que assagistes demòcrates com Victor Lapuente facin una crida a la calma a “sus señorías”; d’altres no deixen de fer una crida urgent a la responsabilitat per part de tots els actors públics.
En moments així, molta gent es pregunta com és possible que a aquestes alçades del segle XXI es pugui continuar amb aquesta dialèctica tan visceral més pròpia de l’Europa de fa cent anys. Ja se sap que la competència és enorme i que et poden fer fora del mercat però en un món d’espectacle i entreteniment com l’actual, ressuscitar els dogmes del passat és d’una enorme irresponsabilitat. La democràcia, com afirma el professor Miguel Á. Lara Otaola, no ho aguanta tot i hem de cuidar-la i això passa per no etiquetar els nostres adversaris, estendre ponts i fer amics, entre altres coses. Tenim més en comú del que creiem, però si no restituïm el respecte, les conseqüències poden ser de ruptura de la convivència.
