Pedro Sánchez no està mort

Serà capaç Pedro Sánchez de capgirar els pronòstics adversos que li atorguen les primeres enquestes prèvies a les eleccions generals del 23 de juliol vinent? A priori, sembla una tasca titànica, però el líder socialista ha demostrat, al llarg de la seva trajectòria vital, que és un home que sobreviu a totes les adversitats polítiques, per complicades i inversemblants que puguin semblar.

Al president espanyol, que també ho és de la Internacional Socialista, li passa com a altres dirigents que han assolit dimensió global, com van ser els casos de Mikhaïl Gorbatxov o Hillary  Clinton: la seva imatge i el seu carisma triomfen a l’exterior, però, en canvi, aquest èxit se’ls gira en contra als seus països, que no paeixen aquests hiperlideratges.

En comparació amb l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero, els cinc anys de Pedro Sánchez a la Moncloa –amb els dos de pandèmia pel mig– han estat, en conjunt, molt positius. L’economia i l’ocupació marxen raonablement bé, amb els guarismes en positiu. Les tensions nacionalistes, gràcies als pactes assolits amb ERC i EH Bildu –i també amb el PNB, BNG, Compromís…–, s’han apaivagat. L’indult als presos independentistes i la supressió al Codi Penal del delicte de sedició han contribuït a desinflamar la situació a Catalunya.

La cascada d’avenços legislatius en matèria de drets socials –increment del salari mínim i de les pensions–, la reforma laboral, la universalització de la sanitat pública, la paritat de les dones, l’increment de les beques, el reconeixement de l’eutanàsia… han convertit Espanya en un país avantguardista i de referència europea i mundial. En el revers, cal assenyalar la incapacitat de pactar amb el PP per culminar l’obligada renovació del Consell General del Poder Judicial.

Amb la decisió de procedir a la dissolució anticipada de les Corts i convocar eleccions generals, Pedro Sánchez es juga el seu capital polític a caixa o faixa. Al davant hi té un candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, que, políticament no li arriba a la sola de la sabata, però que és l’exponent espanyol d’aquesta onada de conservadorisme que està escombrant la Unió Europea, com a efecte retardat dels anys de trumpisme als Estats Units.

En el nostre món occidental, el gran laboratori polític són els Estats Units. És en aquest país, que també ostenta el lideratge econòmic i militar, on es forgen les grans tendències ideològiques que es sintetitzen després amb l’elecció, cada quatre anys, del nou mandatari de la Casa Blanca. 

Els canvis polítics i socials que es produeixen a Nord-Amèrica sempre arriben amb uns anys de retard  a l’altre cantó de l’Atlàntic. Aquesta és una constant que es repeteix i que cal comprendre per analitzar la situació que vivim al continent europeu i a Espanya.

El Govern progressista de Pedro Sánchez entronca amb l’etapa presidencial de Barack Obama (2009-17), igual que els governs socialdemòcrates i d’esquerres que hem conegut en els últims anys a la pràctica totalitat de països de la Unió Europea. Ara, amb l’habitual retard, ens està arribant al Vell Continent l’onada neoconservadora i identitària que va encarnar el president Donald Trump (2017-21).  

No es tracta d’un mal fat. Senzillament, només constato l’existència d’aquesta influència i d’aquest decalatge entre allò que passa als Estats Units i allò que acaba passant a Europa. 

El trumpisme polític i social està guanyant terreny al continent europeu quan, després de la victòria de Joe Biden, ja s’ha certificat la seva defunció als Estats Units. Ho hem vist en les últimes conteses electorals celebrades als països nòrdics i a Itàlia, que han constatat l’auge i la victòria de les forces de dreta i d’extremadreta, com les que representen PP i Vox.

L’existència d’aquesta correlació fefaent no vol dir que hàgim d’acceptar passivament com a inevitable el triomf del PP i de Vox en les pròximes eleccions del 23-J, tal com han apuntat els resultats de les últimes municipals i autonòmiques. Cada terra fa sa guerra, diu la dita, i la societat espanyola, malgrat la dinàmica abassegadora de la globalització, té la seva pròpia història i els seus propis anhels de prosperitat i de benestar.

No hem de donar Pedro Sánchez per mort i amortitzat  abans d’hora. Ell encarna l’Espanya possible que, per a molts, encara s’ha d’acabar de materialitzar, malgrat els extraordinaris avenços que hem aconseguit en tots els camps des de la fi de la dictadura. Una Espanya federal i fraternal, més descentralitzada, més igualitària, sense bosses de despoblació ni de misèria, respectuosa amb el medi ambient, capdavantera en les energies renovables  i econòmicament diversificada i pròspera, on els joves puguin trobar l’espai per poder desenvolupar els seus anhels i les seves capacitats sense haver de migrar.     

A favor de les opcions electorals de Pedro Sánchez hi ha la desmembració del projecte de Podem i la feblesa de l’alternativa de Yolanda Díaz, que no ha tingut temps de consolidar-se. Això farà que, aquest 23 de juliol vinent, el PSOE estigui en condicions de concentrar i absorbir la major part del vot progressista d’Espanya, excitat electoralment, a més, per l’espantall de Vox.

La partida no està jugada i la mobilització que sigui capaç de despertar Pedro Sánchez serà la clau determinant dels resultats d’aquestes eleccions. La dreta instal·lada i hegemònica a Madrid té, sovint, una visió distorsionada d’Espanya. No sap ni vol entendre que per a milions de persones el líder socialista és la seva esperança per conquerir un futur millor.