El mar ens atrau, per moltes raons. Sempre canviant de color i d’humor, sempre en moviment; el sol s’enlaira de les seves aigües, fa tot el recorregut pel cel, i acaba per enfonsar-s’hi a l’hora màgica de l’ocàs. Ha estat la via de comunicació i de comerç entre civilitzacions, sobretot des del moment que vam aprendre a aprofitar la força del vent i a orientar-nos al mig del no-res. Queda encara molt per descobrir de les seves aigües i dels seus fons, donat que es resisteix a ser explorat; probablement tenim més coneixement de l’espai que del mar. És contradictori: ens anomenem “Terra” i som més mar que terra. Fins i tot, algunes teories situen l’origen de la vida (i, per tant, de la humanitat) als oceans; almenys la composició del sèrum de la nostra sang és molt semblant a la salinitat de l’aigua marina.
Més enllà d’aquesta visió sentimental i una mica poètica del mar, el nostre comportament col·lectiu amb ell no ha estat massa bo. Durant molts anys ha rebut tota la contaminació que generàvem, a través de rius i clavegueres; aquesta situació s’ha revertit, almenys a Europa, a partir del sanejament de les aigües. I fa relativament poc, encara abocàvem al mar els residus radioactius. L’explotació dels seus recursos vius ha estat i és ferotge, reduint dramàticament els estocs d’algunes espècies per culpa d’una pesca amb mètodes insostenibles. Hem explotat desmesuradament els recursos petrolífers enterrats sota el llit del mar i el seu transport ha provocat sovint accidents, amb un cost ecològic i econòmic molt gran (cas del Prestige). Sense oblidar que fins fa poc pescàvem massivament balenes i altres cetacis, espècies evolutivament tan properes a nosaltres que costa entendre la nostra voracitat sanguinària.
Els oceans són seu de moltes activitats econòmiques, allò que pomposament es titlla com “economia blava”, un garbuix sense massa sentit, però que porta a afirmar al govern de la Generalitat que amb un volum de negoci de 25.170,7 milions d’euros l’any 2019, ens situem al costat de les principals economies marítimes d’Europa, una evident exageració, fruit d’artefactes funcionarials. I activitats que albirem en un horitzó proper afegeixen nous riscos a la conservació dels oceans, com és el cas de determinats desplegaments que es pretenen fer d’energies renovables marines, especialment les eòliques, i també la recerca d’urani al subsol marí, un cop esgotats els jaciments terrestres.
Ara que celebrem el “Dia del Medi Ambient” us convido a reflexionar breument en relació amb el valor dels mars i oceans, més enllà dels aspectes emocionals i econòmics. Si reconeixem, com cal fer, que el canvi climàtic és la principal amenaça al nostre model actual de civilització, l’oceà és el principal element de temperament pel seu paper d’embornal del CO2, tant per la funció purament química de l’equilibri de les seves sals com per la contribució dels seus organismes (fitoplàncton però també les comunitats de fanerògames marines, tan amenaçades). A la vegada, si es compleixen els pitjors escenaris del canvi climàtic, les principals amenaces tindran un origen marí: l’increment del nivell del mar que erosionarà definitivament les platges, destruirà els béns immobles a primera línia de mar, farà inservibles algunes infraestructures (com els ports) a més de fenòmens extrems originats per una bomba d’energia com és l’escalfament de l’aigua mar.
És a dir, els oceans són un element fonamental de l’emergència climàtica: fins a un determinat nivell de canvi, ajuden a amortir els efectes; superat el llindar d’equilibri, es converteixen en el principal factor d’impacte.
Davant aquest paper ambivalent, què cal fer? En primer lloc, donar acompliment quant abans el compromís adquirit de protecció del 30% de l’espai marítim. Després, una regulació estricta de les activitats que és fan al mar, com la pesca i la navegació, per evitar que siguin destructores de la biodiversitat. També complir l’article 4 de la Llei de Protecció del Medi Marí per fer “un aprofitament sostenible dels béns i serveis marins per a les actuals i futures generacions”. I, sobretot, aplicar el principi de precaució davant de noves activitats al mar: no actuar fins que la ciència determini si és o no compatible.
