Brasil, amb 215 milions d’habitants, és el país més important de l’Amèrica Llatina i exerceix l’indiscutible lideratge econòmic de la regió. El seu president, Luiz Inácio Lula da Silva, és, a la vegada, un referent polític mundial: pel seu origen humil, per la seva lluita com a sindicalista i pels valors humanitaris i progressistes que encarna.
Després de guanyar les eleccions contra Jair Bolsonaro –el representant del populisme trumpista al Brasil– i de superar un intent de cop d’estat feixista, Lula da Silva és aquests dies de viatge oficial a Portugal i a Espanya. Es tracta d’una visita carregada d’un enorme simbolisme i d’una potent dimensió geopolítica i geoeconòmica.
En el planeta hi ha més de 800 milions de persones que parlem i ens entenem en una de les tres grans llengües de la península Ibèrica (castellà, portuguès i català/valencià). Es tracta de tres llengües d’arrel llatina i amb un altíssim grau d’intercomprensió.
Res a veure amb la difícil coexistència del francès i el flamenc a Bèlgica, que procedeixen de famílies lingüístiques diferents. O de l’anglès i del gaèlic a Irlanda. O de l’anglès i de les parles algonquines als Estats Units.
Luiz Inácio Lula da Silva ha vingut amb un missatge molt clar: Portugal i Espanya són “les portes naturals” d’entrada del Brasil a Europa. I amb el reconeixement explícit que la península Ibèrica és el cap de pont privilegiat en les relacions entre la Unió Europea i el seu equivalent llatinoamericà, el Mercosur.
La iberofonia –concepte que aplega les àrees territorials on s’empren majoritàriament les llengües ibèriques– està estesa per Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia, i crea uns vincles de complicitat i de cooperació molt interessants que superen la perillosa dinàmica frontista de blocs que domina les relacions internacionals.
Hi ha un nou món en pau, justícia i sense desigualtats que s’està obrint i els tres mandataris que es reuneixen aquests dies –Lula da Silva, António Costa i Pedro Sánchez– són un exponent d’aquesta esperança permanent en la fraternitat humana que cal defensar i expandir.
Els 30 països de la iberofonia venim d’un passat desastrós i convuls, moltes vegades violent i tràgic. De fet, com el de gairebé la totalitat dels 193 estats que formem part de l’ONU. No es tracta d’oblidar, però tampoc de passar-nos la vida autoflagel·lant-nos. Som els que som i tenim el que tenim. És a partir de l’acceptació del principi de realitat que podem somiar en la construcció d’un món millor, i l’àmbit de la iberofonia és, ara i aquí, un marc d’oportunitats per bastir un futur pròsper.
