No crec en les casualitats. De fet, crec més en les causalitats, que alguna cosa o algú ens posa en contacte amb persones, amb situacions, amb paisatges, que ens evoquen altres moments, i que ens impulsen a pensar, a no oblidar allò que vivim. I de sobte, en un viatge amb tren, apareix una noia que s’asseu al teu costat i et somriu. Dona a entendre que no pensa estar callada durant tot el trajecte que va des d’Alacant a Barcelona. I així és. No recordo exactament quina frase o comentari és l’inici d’una conversa que es mou entre l’educació, la guerra a Ucraïna, la manca de valors i la lectura. I em sorprèn gratament que una noia de només 21 anys tingui un ampli coneixement de l’actualitat i una capacitat d’argumentació considerable. És molt més madura del que havia pensat. De sobte, em confessa que hi ha un llibre que li va canviar la vida. Esbosso un somriure, pensant en quin llibre serà aquell que l’ha marcat tan jove. L’ombra del vent, em diu. I afegeix: “El coneixes?” Encara avui em commou pensar en aquell moment. Com és possible que una noia d’aquella edat s’aferri a la màgia d’aquesta meravella escrita per Carlos Ruiz Zafón?
I la Maria, que així es deia ella, m’introdueix de nou al Cementiri dels Llibres Oblidats, en aquells carrerons de Barcelona, en aquella ciutat grisa i misteriosa que ell va dibuixar i que continua sent, traduït a nous idiomes, l’últim, el japonès. I no aconsegueixo concretar el temps que passem parlant d’aquelles pàgines on els personatges no tenen etiquetes, però acaben atrapant-te, formant un conglomerat que s’uneix a aquell paisatge de cases benestants i, inevitablement, a aquella llibreria on res no és el que sembla, on l’atmosfera t’atrapa, on els llibres prenen vida. I aquesta subtilesa ja es plasma des de les primeres línies: “Encara recordo aquella alba en què el pare em va dur per primera vegada a visitar el Cementiri dels Llibres Oblidats. S’esgranaven els primers dies de l’estiu del 1945 i tots dos passejàvem pels carrers d’una Barcelona atrapada sota cels de cendra i un sol vaporós que es vessava damunt la rambla de Santa Mònica en una garlanda de coure líquid”.
Només dues setmanes després, em trobo amb un exalumne que no fa ni un any que va acabar la carrera de periodisme. S’alegra de veure’m i de saber que, modestament, em dedico a escriure; també a llegir. Em recomana un llibre que ja ha llegit un parell de cops. M’estremeixo quan sento que dels seus llavis broten quatre paraules, L’ombra del vent. El Jordi té la mateixa edat que la Maria, vint-i-un anys. Respira fondo per explicar-me que la llibreria dels Sempere ha d’existir, que Ruiz Zafón ens va deixar escrit un enigma i que no pot ser que s’hi ubiqués una botiga de complements. em confessa que vol entrar-hi com sigui i perdre’s als racons de la seva rebotiga. potser allà hi ha el cementiri dels llibres oblidats. no és boig. només ha caigut en l’encanteri d’una història que es plasma també als carrers de Barcelona, amb rutes que s’endinsen en aquests llocs descrits a la perfecció. el Jordi també m’explica que ha escoltat l’audiollibre de l’ombra del vent, impecablement recitat pel sabadellenc Jordi Boixaderas.
Després d’aquells moments d’intercanvi literari, on gairebé m’obliga a la relectura d’un llibre on descobriré moments únics que se m’havien escapat abans, el Jordi em comenta que L’ombra del vent hauria de ser lectura obligatòria al batxillerat. No renega de Nada, de Carmen Laforet, amb qui té en comú aquesta Barcelona trista i grisa, però em demana que faci alguna cosa per reivindicar aquesta història tan especial. Li responc que, com a la novel·la de Carlos Ruiz Zafón, els llibres t’escullen a tu i no tu a ells, que l’obligatorietat d’una lectura determinada no la farà més important. I, sobretot, no t’embolcallarà ni et traslladarà a aquest estat en què passes a ser un personatge més de la història, amagat potser darrere d’una cortina on observes els seus misteris.
M’acomiado del Jordi desitjant arribar a casa per tornar a llegir L’ombra del vent, per tercera vegada. Però abans, faig una passejada pel carrer Ferran i el del Gall; travesso la plaça Sant Jaume i arribo fins a l’església de Santa Maria del Mar. M’aturo uns instants i continuo caminant fins a l’Ateneu Barcelonès. A través dels seus vidres, em sembla veure Carlos Ruiz Zafón que em somriu. És clar, perquè mai se’n va anar.
