Catalunya està en un moment crític de la història. Tota l’empenta, l’esperança i l’energia regeneradora que teníem després de la mort del dictador Francisco Franco s’ha esvaït i s’ha perdut.
La llarga hegemonia del pensament nacionalista –vector present en tots els governs de la Generalitat des de l’any 1980 ençà, inclosos els dels socialistes Pasqual Maragall i José Montilla- ens va acabar portant al laberint independentista i al desastre anunciat del procés. L’any 2017 vam caure al fons del pou i, cinc anys després, encara hi som.
La situació ha esdevingut encara més greu amb els casos de Laura Borràs, Ada Colau i Joan Laporta. El temps i l’espai han fet que tots tres coincideixin, en aquest moment tan fràgil i delicat, com a presidents de tres institucions cabdals que representen i sostenen Catalunya: el Parlament (Laura Borràs exigeix amb vehemència la seva restitució en el càrrec de presidenta, malgrat haver estat condemnada a 4,5 anys de presó per prevaricació i falsificació), la Casa Gran i el FC Barcelona.
Ada Colau va ser escollida alcaldessa l’any 2015 amb dues prioritats sobre la taula: expulsar la corrupció convergent que s’havia infiltrat a l’Ajuntament amb Xavier Trias; i afrontar el problema de l’habitatge –que aleshores ja era greu- amb la creació urgent d’un parc públic de lloguer a preu assequible, per a joves i famílies necessitades.
Vuit anys després, la realitat és tremendament decebedora: amb els diners públics, Ada Colau ha creat una espessa xarxa clientelar i s’ha dedicat a “comprar” els mitjans de comunicació, amb els del comte de Godó al capdavant, amb una carretada de milions perquè amaguin o maquillin el desastre; el problema de l’habitatge és més greu que mai, amb els lloguers pels núvols i la gent angoixada per poder viure sota un sostre.
Ada Colau s’ha dedicat a crear problemes on no n’hi havia i a deixar de trobar i adoptar solucions, ràpides i efectives, als problemes que cremen als barcelonins. La degradació és perceptible a tots els barris i el desànim impregna la població.
La segona etapa de Joan Laporta com a president del Barça és un “delirium tremens”. Ha abocat el club a la seva autodestrucció i aquesta pulsió suïcida només s’explica perquè hi ha “algú” que, amb la complicitat de Joan Laporta, vol fer el “pilotasso del segle” amb la requalificació urbanística dels terrenys del Camp Nou al barri de les Corts.
“Algú” té clar que l’estadi permanent del FC Barcelona ha de ser el Lluís Companys de Montjuïc i que el nou Palau Blaugrana ha de ser el Palau Sant Jordi. Per arribar fins aquí, cal destruir i cremar el patrimoni històric del club blaugrana i aquesta és la tasca a la qual, amb una passió furiosa, s’està dedicant Joan Laporta.
Per acabar d’enfonsar el FC Barcelona en la misèria ha aparegut, a més, l’increïble escàndol de l’exàrbitre José María Enríquez Negreira, a sou del Barça durant 17 anys (!), durant les presidències de Joan Gaspart, Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Es tracta d’un abominable cas de corrupció esportiva que, com és obvi, serà durament sancionat per la UEFA i, el que és pitjor, taca per sempre més el nom i el prestigi del Barça a escala internacional.
De ser “més que un club”, el FC Barcelona ha passat a ser el club de “les palanques i les trampes”. Amb Joan Laporta, el Barça que havíem conegut està condemnat a mort i, a més, no és segur que, encara que a l’escut del club hi llueixi la creu de Jesucrist, pugui ressuscitar.
En aquestes hores amargues per a Catalunya, s’imposa preguntar-nos cap a on cal anar i què cal fer. Ni jo ni ningú té cap fórmula màgica, però sí que tenim memòria i experiència.
En una situació de naufragi com l’actual –que ja vaig descriure en l’article “Les deu plagues de Catalunya”– és preceptiu retrocedir a la greu crisi de la transició postfranquista i reivindicar l’alegria col·lectiva que va desfermar el retorn del president Josep Tarradellas a Barcelona. I, sobretot, subratllar l’encert de la seva estratègia de cercar i trobar la unitat de les forces polítiques.
L’any 1977, assistíem a l’esfondrament del règim franquista i aquest 2023 estem assistint a l’esfondrament del règim pujolista, després de les pròrrogues successives encarnades per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Un i altre, no cal dir-ho, són radicalment diferents, però ambdós règims tenien inquietants punts en comú: la seva llarga durada i voluntat de perpetuació; control de la societat, a través de l’educació i el domini dels mitjans de comunicació; exaltació patriòtica, espanyola un, catalana l’altre; instrumentació al seu servei de l’Església catòlica; demonització dels adversaris polítics; adulteració de la democràcia, en el cas del pujolisme amb la sobrerepresentació del vot rural, etc.
Per intentar sortir d’aquest atzucac, ens hem d’agafar, d’entrada, al que tenim: la Generalitat. Després de la fractura provocada per JxCat, el president Pere Aragonès governa amb els 33 escons d’ERC, absolutament insuficients per fer res.
Primera constatació: no és el moment d’especular amb la convocatòria d’eleccions anticipades i cal treballar per exhaurir aquesta legislatura (2021-2025). Els catalans, tots, necessitem un horitzó amb certeses i, en aquest sentit, el Parlament té l’obligació de dur a terme el seu mandat i aprovar els pressupostos quan toquen.
Segona constatació: el president Pere Aragonès ha de buscar la màxima unitat de les forces polítiques amb representació parlamentària, tal com va fer Josep Tarradellas per sortir de la crisi del règim franquista. Això vol dir la cerca prioritària del consens màxim per abordar, fer-ne bandera i donar resposta a les qüestions cabdals (sequera, infraestructures, pobresa, energies renovables, educació, mitjans de comunicació públics…).
Cal ajudar el president Pere Aragonès. Però també cal que el president Pere Aragonès ajudi a ser ajudat. Per exemple, deixant aparcades fins a la pròxima campanya electoral qüestions molt boiroses com la “llei de claredat” o el referèndum d’independència.
Des de la CUP fins al PP (Vox és una anècdota fugissera), des de la Intersindical fins a la UGT, des de Femcat fins a Foment: en aquesta conjuntura excepcional, Pere Aragonès té l’obligació d’escoltar tothom i convocar tothom per pactar i consensuar la manera de sortir del pou i les passes que cal donar per reprendre la marxa i avançar.
Aquest és el gran servei que pot i ha de fer ERC a Catalunya. Tancar les ferides del procés i obrir les coordenades de pacte i concertació que han de guiar el futur que comença ara.
