Com l’episodi que narra el llibre bíblic de l’Èxode, Catalunya està sent delmada, d’un temps ençà, per un seguit de catàstrofes que ens haurien de fer repensar el model de país i de societat que hem comprat i que hipoteca el nostre futur. Les anomeno les deu plagues de Catalunya, en lliure transposició de les deu plagues amb les quals Jahvè, per intermediació de Moisès, va castigar la negativa del faraó d’Egipte a alliberar els seus súbdits jueus.
Aquestes deu plagues que ens han caigut a sobre alteren substancialment el nostre ecosistema natural, econòmic i polític i posen en qüestió la nostra manera de ser i de viure:
1. La plaga dels conills, dels porcs senglars i dels cabirols, que envaeixen i destrossen les terres de conreu i els boscos, per a desesperació de la gent que viu de l’agricultura.
2. La plaga de la sequera, que cada cop és més intensa i severa, amenaçant amb restriccions l’abastiment d’aigua a les indústries, a les ciutats i als pobles i posant en perill la temporada turística d’estiu. A més, la sequera és el detonant dels grans incendis forestals que, malauradament, ja coneixem.
3. La plaga de les granges de porcs, que han contaminat amb nitrats el 54% dels aqüífers subterranis. A Catalunya hi ha més porcs que persones i això ha degenerat en una situació mediambiental insostenible.
4. La plaga de les drogues, que ha convertit el país en el gran productor i exportador de marihuana clandestina d’Europa i ha atret perilloses màfies que es dediquen a aquest negoci criminal.
5. La plaga del despoblament, que castiga especialment les comarques de muntanya. Per exemple, a l’Alt Pirineu i l’Aran, que ocupen el 19% del territori, només hi viu l’1% de la població de Catalunya.
6. La plaga de Barcelona, que la pèssima gestió de l’alcaldessa Ada Colau ha convertit en una ciutat degradada i desgraciada, amb disbarats urbanístics com l’agressió al Pla Cerdà.
7. La plaga de l’especulació urbanística, que continua destrossant indrets d’alt valor paisatgístic, en especial a la Costa Brava i a Lleida.
8. La plaga de l’independentisme, que ha provocat una lamentable fractura social i la pèrdua del lideratge econòmic i empresarial de Catalunya, en benefici de Madrid.
9. La plaga de la corrupció, amb casos tan sonats com els de la família de l’expresident Pujol, el del Palau de la Música, el del 3% o el de l’expresidenta del Parlament, Laura Borràs.
10. La plaga del Barça, que, amb l’esclat de l’escàndol dels pagaments a l’exàrbitre José María Enríquez Negreira, s’ha convertit en la vergonya del futbol mundial.
Hi ha un altre episodi de la Bíblia que també ens toca molt de prop i que explica la dissort que pateix Catalunya. És el del gegant Samsó que, fet presoner pels filisteus i lligat a una columna del temple, va fer servir la seva gran força per enderrocar l’edifici. Ell va morir, però també tots els que hi havia a dins van morir.
Mutatis mutandis és el que ens ha passat amb la figura de Jordi Pujol. Ell es considerava el gegant de la Catalunya moderna i pensava que entraria amb lletres d’or al panteó dels catalans il·lustres. Ho tenia tot previst i preparat per esdevenir un personatge històric.
Però les seves febleses amb la corrupció, el descontrol de la seva família i la confessió que tenia diners amagats a Andorra han anorreat la seva biografia, plena de clarobscurs. Amb la seva gran força, Jordi Pujol –presoner d’ell mateix- ha provocat l’esfondrament del temple de Catalunya. Jordi Pujol ha mort (metafòricament), però, amb la seva angoixant desesperació, també ha provocat la mort (metafòricament) de tots els que vivim a Catalunya.
Per descomptat, desitjo que Jordi Pujol visqui molts anys. Però mai no hem d’oblidar que la dècada ominosa que hem patit amb el procés independentista va començar quan el seu fill Oriol, predestinat a ser l’hereu de la dinastia pujolista en el govern de Catalunya, va ser enxampat l’any 2012 en el marro de les ITV i va haver de dimitir de tots els càrrecs. D’aquí ve tot.
Què hem fet els catalans per merèixer tots aquests càstigs bíblics? Reflexionem-hi abans d’emetre el nostre pròxim vot a les urnes.
3 comentaris a “Les deu plagues de Catalunya”
Què hem fet els catalans per merèixer tots aquests càstigs bíblics?
Ser espanyols
Millor Mediterranis
NO COMMENT
Molt ben detallat el moment que, lamentablement, ens ha tocat viure, però no oblidem que sobre aquest dissortat territori les plagues bíbliques ens cauen a sobre, de forma implacable, cada cert temps i figures sinistres les encapçalen amb els mateixos patrons d’actuació, basats en els missatges messiànics embolicats amb predicaments emocionals que tant agraden als que un dia són cridats a votar. La massa prefereix el soroll que la qualitat. Aquella frase de “visca Macià, mori Cambó” n’és una mostra clara. Els resultats sempre són fatídics però per laminar el fracàs encara és celebren les derrotes, i això des de 1714. Com deia el realista Josep Pla “aquest país no té solució”