El Barça, com a institució, ha de combatre les conseqüències del cas Negreira mitjançant la instrumentalització del seu propi entorn davant la indefensió i la passivitat manifesta d’un president que cada vegada se sent més còmode aïllat i amagat en el relat del victimisme, fàcilment alimentat per premsa i aparell centralista i madridista.
És una de les poques, per no dir l’única, alternativa possible al vergonyós silenci de Joan Laporta i la cada vegada més feble veu del seny, la responsabilitat i les exigències d’una massa social i mediàtica que, per no caure en el seguidisme de l’assetjament espanyolista no aixeca la veu i s’acaba sumant al relat de la conspiració contra el Barça i contra el president.
A Laporta, que ja només pot confiar el pes de la seva gestió a les expectatives del seu personatge i l’encant de la seva verborrea, li encaixa aquesta deriva massa fàcil construïda pels opinadors i l’exèrcit de periodistes, influencers i tuiters del règim que tampoc no troben cap ressò en les seves reivindicacions sobre la necessitat que des de la directiva algú doni explicacions i, sobretot, justificacions sobre el nyap més gran que mai hagi comès un club de futbol facturant directament la societat del vicepresident dels àrbitres.
El temps va jugant, per descomptat, a favor de la tàctica de l’estruç de Laporta i el confort que va fabricant l’entorn, perfectament resumit en un recent article de Pilar Rahola, sempre servil, cega i lliurada a la causa laportista de manera tant incondicional com infantil i ridícula. “Hi ha paral·lelismes entre l’esclat del cas Negreira amb la qüestió catalana? Tots: manipulació mediàtica, estigmatització social, justícia ideològica i política centralitzadora(…) Res no és innocent, i menys quan es tracta d’un assumpte que mou interessos milionaris, i l’ofensiva contra el Barça per terra, mar i aire és tan explícita que no permet ingenuïtats (…) Tot i la futilitat de l’acusació, s’ha creat immediatament una ofensiva des de tots els flancs: la fabricació d’un relat mediàtic demonitzador, la intervenció, a velocitat de la llum, de la fiscalia de l’Estat, i el posicionament polític del govern Sánchez assenyalant el Barça (…) Quina és la intencionalitat de tot això? Sens dubte l’objectiu és doble: abatre Laporta i desestabilitzar el Barça, amb la intenció final de convertir-lo en SA i poder controlar-lo. Les evidències també són clares. D’una banda, UEFA i FIFA, contraris al projecte de la Superlliga europea, que amenaça el seu negoci ingent. De fet, Negreira els ha anat prou bé, perquè la unió Laporta-Florentino a favor de canviar les regles del joc -sobretot arran del fenomen dels clubs-Estat- se n’ha anat en orris. En paral·lel, els interessos del poder immobiliari espanyol, que necessitarien un Barça més fràgil i un president més dòcil per garantir els negocis. I finalment, el mateix Estat, que veu al Barça i Laporta una poderosa senya d’identitat catalana, que lògicament rema en la direcció contrària a l’espanyolització. De fet, en una nació sense sobirania i repressió permanent, el Barça és gairebé una estructura d’Estat”, ha escrit la periodista.
El pamflet perfecte per desviar l’atenció sobre la veritable arrel d’un problema que, principalment, té l’origen en els pagaments que Laporta va consolidar des del 2005 a raó de mig milió anual a canvi informes verbals, cap vídeo, i, com ha afirmat Negreira mateix i ningú del Barça ha desmentit, garantir la ‘neutralitat’ en la gestió de l’organització arbitral.
Aquest és un matís important, ja que la Fiscalia, per causa de la prescripció, amenaça d’emportar-se per davant només els presidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu en l’àmbit penal, un escenari que, ningú del seu nucli ho nega, a Laporta no li desagrada gens, de la mateixa manera que qualsevol sentència final contra el Barça li rellisca.
El gran error d’aquest menfotisme conjuntural i del silenci institucional és precisament posar el focus en el passat i en aquesta situació d’avantatge per a Laporta, aparentment alliberat de tota culpabilitat.
L’estratègia és similar a la que Laporta va seguir a partir del març del 2021 quan va prendre possessió de la presidència i no va adoptar una sola mesura de control de la despesa, retallada salarial o activació d’alguna palanca, ni tan sols tenint en compte que l’estadi, el Museu i les botigues seguirien tancats tota la temporada 2020-21. Laporta va optar per gastar fins i tot més i procurar, a més, sobrecarregar les pèrdues d’aquell exercici amb 300 milions de devaluacions i provisions sense sentit fins a consolidar un patrimoni net negatiu de 451 milions i reconèixer que el Barça només n’havia deixat d’ingressar 92 milions a conseqüència de la Covid. Un plantejament absurd que va privar el club de beneficiar-se dels avantatges concedits per LaLiga per esmorteir un impacte que, si avui es reproduïssin les condicions pandèmiques, suposarien que el Barça de Laporta deixaria d’ingressar mínim 300 milions, aproximadament la meitat dels recursos totals del club.
Per no defensar-se, per les seves negligències i inacció, per l’obsessiva pretensió d’empitjorar l’herència exageradament, Laporta va donar al Barça una estocada econòmicament letal, ja que quan va voler adonar-se del desastre que havia provocat es va veure amb l’angoixa de revertir aquell llast que només jugava en contra seva com a únic responsable del tancament de l’exercici i no li permetia fitxar ni donar menjar tan generosament als seus amics agents i comissionistes. Es van haver de recórrer a les palanques i, així i tot, després de guanyar 840 milions d’una tacada, tot segueix igual o pitjor perquè no hi ha millora en els ingressos ni Champions que disputar en dos anys de caiguda i desprestigi europeu. El cas Negreira aguditza el panorama encara més davant l’amenaça d’una sanció de la UEFA i provoca un altre augment inassolible en les condicions financeres de l’Espai Barça que també apunta a un altre daltabaix sense precedents.
Diàriament, augmenten les proves i se certifica que el Barça, quatre presidents consecutivament, van pagar injustificadament i exageradament durant 17 anys a un dirigent arbitral que tenia a les mans el poder i la possibilitat d’administrar els descensos i ascensos dels àrbitres, als quals a més feia regals amb els diners del Barça. Més enllà de poder demostrar que el Barça va comprar arbitratges, extrem molt indemostrable, els indicis suggereixen que aquests pagaments no només van ser terriblement sospitosos sinó que, ni sent una estafa o un xantatge, es van utilitzar per influir d’alguna manera en el conjunt de l’operativa arbitral. El silenci institucional, per més querelles interposades contra periodistes, continua augmentant el sentit d’una culpabilitat que Laporta mateix, en un altre error de càlcul, va admetre d’entrada parlant de “pagaments normals”. Això és el que queda, tret que la junta reaccioni en algun moment i tracti d’impedir les conseqüències d’uns fets indiscutiblement reals, ombrívols i equívocs.
Per a tot l’univers blaugrana és més fàcil refugiar-se en el discurs de Pilar Rahola, trobadora del laportisme més fanàtic: “Pertany el cas Negreira a l’operació Catalunya? En qualsevol cas, és el mateix ‘modus operandi’ i amb la mateixa intenció: debilitar tot allò que reforça la nostra identitat nacional. Per això Laporta és la peça més gran de la cacera -tot i que pel camí la piconadora passi per sobre de Rosell o Bartomeu- i per això el Barça és l’objectiu. Diners, poder i ideologia, els tres elements de la tempesta perfecta que cau sobre el club. Laporta assegura que guanyarà la batalla. Així ho esperem, però mai no havia tingut enfront de tan poderosa ofensiva”.
Ni tampoc mai tanta desgana per part d’un president a qui importa res el deteriorament i la ruïna del club i que només somia en signar amb Limak la reforma impossible del Camp Nou. Que no en tingui ni llicència per començar les obres també és culpa de l’operació Catalunya?
