La societat catalana està cansada i exhausta. El procés independentista, començat fa més de 10 anys, arran de la imputació de l’hereu Oriol Pujol, ha provocat un desgast emocional i polític que ha tingut uns efectes nefastos en el dia a dia de les persones que vivim a Catalunya i, de retop, sobre l’economia, les empreses i el benestar general de la població.
Els catalans necessitem normalitat i tranquil·litat. És a dir, un Parlament que legisli i que exhaureixi els quatre anys de mandat. Un govern que pugui planificar i governi, sense por que demà pugui caure i calgui convocar noves eleccions. Catalunya ha de tenir uns pressupostos, debatuts, negociats i aprovats abans d’acabar cada exercici.
Semblava que, finalment, això estava encarrilat i que aquest 2023 seria, per fi, diferent, gràcies a l’entesa PSC-ERC. La supressió del delicte de sedició i la reformulació penal del malbaratament de diners públics –per tal d’alleugerir els procediments judicials contra els dirigents independentistes-, dues mesures negociades pel Govern de Pedro Sánchez amb ERC, havien donat peu a l’optimisme. També el suport d’ERC als Pressupostos del Govern espanyol.
Però la decisió de Pedro Sánchez de celebrar la pròxima cimera bilateral dels governs d’Espanya i França a Barcelona, aquest 19 de gener, ho ha capgirat tot. Aquest anunci ha vingut precedit d’unes insensates declaracions –fetes en clau de política espanyola- del mateix Pedro Sánchez, presumint que el procés independentista català estava acabat gràcies a ell.
És obvi que el projecte de la independència de Catalunya no té cabuda a la Unió Europea i que la Constitució espanyola ho impedeix. Això estava clar des del minut 0, per molt que la propaganda independentista prèvia al referèndum de l’1-O proclamés que “ho tenim a tocar”.
El moviment independentista estava derrotat abans de començar el procés i, per fer-ho evident, la implacable repressió judicial endegada a partir del 20 de setembre del 2017 i l’activació de l’article 155 de la Constitució ho van confirmar de manera contundent. Però la història ens ensenya que, després d’una confrontació, el més intel·ligent és no humiliar els vençuts, refregant-los la derrota , i que cal deixar-los sempre una sortida honorable.
En aquest context, la celebració de la cimera bilateral hispano-francesa a Barcelona s’ha demostrat que és un error, des del moment que els independentistes catalans ho consideren una provocació. Les declaracions prèvies de Pedro Sánchez –reiterades pel ministre de la Presidència, Félix Bolaños- han ferit l’orgull dels independentistes frustrats i la seva resposta ha estat ràpida i lògica: l’organització, el mateix dia 19, d’una manifestació de protesta i de reafirmació del dret a l’autodeterminació, convocada per tots els partits i les entitats sobiranistes (ERC, JxCat, CUP, ANC, Òmnium, Consell de la República…) que, de sobte, han recuperat la unitat perduda, encara que sigui per un dia.
Malgrat que el dia 19 sigui feiner, és de preveure que la manifestació serà multitudinària… i ja veurem com acaba. En tot cas, la foto de la trobada de les delegacions ministerials encapçalades per Pedro Sánchez i Emmanuel Macron a Barcelona sortirà moguda.
Des de la perspectiva de Catalunya, la història de les relacions entre Espanya i França és massa densa, complexa i, moltes vegades, violenta i adversa (recordem la Croada contra la Corona d’Aragó, la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, la invasió napoleònica…). Qualsevol persona que s’acosti a Catalunya ha de tenir molt present que aquí la memòria del passat compta molt i que cal ser respectuosos amb aquesta particularitat. Pedro Sánchez demostra que no s’ha après aquesta lliçó.
A més, el guió d’aquesta cimera bilateral –pel que ha transcendit fins ara- no és per llançar coets. Es signarà un Tractat d’Amistat entre ambdós països que, des del moment que formem part de la Unió Europea, de l’Eurozona, de l’espai Schengen i de l’OTAN, és un oxímoron.
Òbviament, la futura canonada submarina H2MED Barcelona-Marsella, que ha de servir per exportar l’hidrogen verd que es produeixi a la península Ibèrica, és una excel·lent notícia. Però estem parlant d’un projecte que està a les beceroles i envoltat de grans interrogants que susciten un lògic escepticisme.
En canvi, no està previst que França anunciï l’acceleració dels treballs de construcció del tram de via d’alta velocitat Perpinyà-Montpeller, posposat “ad calendas graecas”. La manca d’aquesta infraestructura deixa en paper mullat tot l’enorme esforç pressupostari que està fent el Govern espanyol per enllestir el Corredor del Mediterrani, en els trams pendents entre Múrcia i Barcelona. En la seva connexió cap a Europa, l’alta velocitat es continuarà trobant amb un coll d’ampolla a Perpinyà que afecta greument la seva competitivitat.
Malgrat la cimera bilateral i el Tractat d’Amistat que es signarà a Barcelona, la realitat és que els Pirineus són encara un mur i que l’efecte frontera ha provocat el despoblament i l’empobriment dels territoris situats a banda i banda de la serralada. La fórmula per convertir els Pirineus en la columna vertebral que fusioni de debò els dos Estats és la potenciació de les Euroregions Nova Aquitània-Euskadi-Navarra i Pirineus-Mediterrània.
Però, en aquesta qüestió cabdal, París i Madrid hi tenen ben poca cosa a dir: depèn de les regions i de les comunitats concernides. En el cas de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, un projecte de gran abast estratègic que va posar en marxa el president Pasqual Maragall, la paraula la tenen Catalunya, les Balears, Aragó i la regió d’Occitània, amb una possible ampliació a la Comunitat Valenciana.
Estem parlant d’una entitat territorial supraestatal, que compta amb totes les benediccions de Brussel·les, i que aglutina una població de més de 20 milions de persones. Cal que, en aquest sentit, el president Pere Aragonès es posi les piles: aquest és el futur de Catalunya i no podem perdre més el temps.
Posats a organitzar una cimera bilateral a Barcelona, jo propugno que s’hi faci la que toca celebrar aquest any entre Espanya i Portugal. Unir l’Atlàntic amb el Mediterrani, heus aquí el gran projecte històric que necessitem tots els que habitem la península Ibèrica.
