Si la Generalitat estigués assumint les seves responsabilitats i competències (i en té moltes a nivell ambiental, energètic i climàtic) amb valentia política i fent pedagogia de la crisi climàtica, molt probablement no hi hauria ni una quarta part de col· lectius i plataformes fonamentades en la cultura del “no al costat de casa meva” (NIMBY, en anglès). És evident que el buit que deixa la inacció climàtica i energètica és substituït per succedanis i guerres locals que atien els nimbys, amb expressions que en teoria es podrien considerar “ecologistes”, però que en realitat únicament els interessa la conservació del territori (del seu territori). Si no fas política, te la fan i pitjor!
Desmuntem la retòrica i els sofismes que envolten el famós “no al costat de casa meva”, així com el famós eslògan “renovables sí, però així no” (on només s’argumenta el NO i s’esmercen grans energies pel NO, però on el sí queda reduït a posar plaques solars als teulats, quan tothom sap que només amb plaques solars no resolem ni el 20% del consum amb energies renovables, i això en el cas que el 100% dels teulats puguin tenir plaques…).
- La defensa del territori i, sobretot, l’argument que ha de ser el territori qui ha de decidir una mesura o una altra. El “territori” no és un ens objectivable. I, el més important, no és un subjecte jurídic ni polític. La Generalitat sí que ho és, i és la màxima autoritat política de Catalunya, que té l’obligació de tenir criteris de solidaritat social, ambiental i territorial. No ho és cap “territori”, ni cap suma de realitats locals feta venir bé per Esquerra Republicana i la CUP, per tal d’alimentar el vot rural que prima en relació amb el vot urbà, qui ha de decidir el que convé o no. Com que d’altra banda hi ha connexions entre independentisme, conservacionistes i declivi dels sectors primaris, tenim una bona base per a la creació de col·lectius nimby que, fixem-nos-hi, quasi tots s’ubiquen a la Catalunya de “comarques”, la Catalunya romàntica de TV3.
- La defensa i la conservació del paisatge no pot ser un argument o un dogma que condicioni el conjunt de la societat catalana, de tota. No es pot fer una anàlisi, un diagnòstic o un tractament d’una situació local fent abstracció dels beneficis que pot portar al conjunt de la població. Què faríem avui sense les nuclears de Tarragona? Que no malmeten el paisatge? Què faríem sense l’AP-7, que no malmet el paisatge? (i la salut de milers de persones). Què faríem sense les factories i polígons industrials? I sense els aeroports i ports? I sense els grans hospitals? Que no es beneficia el conjunt de la societat catalana de totes aquestes infraestructures? (inclosos els nimbys!). Doncs per la mateixa raó, què passa o quin interès ocult hi ha a criticar les energies renovables, que se les presenta com a problema quan són la solució, i amb la perversa paradoxa que els mateixos que esmercen tant temps, energia, crítica i… diners amb l’“així NO”, es posen de perfil quan es tracta de cridar, exigir o manifestar-se per l’emergència climàtica aquí i ara: reducció d’emissions, limitació de transport de mercaderies per carretera, control de la logística del comerç electrònic, limitació d’activitat a grans tecnològiques, amb més impostos, no menys, llindars més exigents d’emissions, més inspecció ambiental, més fiscalitat ambiental, tancament sense ni un dia de retard de les centrals nuclears (que no es podran tancar per l’impresentable i criminal retard a implementar les renovables). Ergo, les renovables són més perilloses que les nuclears? Fins aquí hem arribat de demagògia!
- La biodiversitat. Queda molt bé la seva defensa, però per oportunisme local, no perquè realment creguin en la seva pèrdua: separar l’emergència climàtica de la biodiversitat és un insult a la intel ·ligència, i és exactament això el que fan molts d’aquests col·lectius, com si els impactes del canvi climàtic no estiguessin malmetent, deteriorant o fent minvar la biodiversitat. L’extinció d’espècies no ve donada per un suposat perill (?) de les renovables, sinó pel consum irracional, que fa dècades que estem fent, de combustibles fòssils, sequeres extremes, inundacions, plagues, espècies invasores, etc. És clar que, si en lloc de tenir una Generalitat fent pedagogia ambiental i energètica, tenim la pel·lícula Alcarràs fent pedagogia d’un passat que no tornarà i de com en són de dolents els parcs solars, obviant l’alternativa agrovoltaica, apaga y vámonos.
