Els logògrafs, altrament dits speechwriters, són gent estranya que exerceixen un ofici del qual ningú acaba d’entendre ben bé quina és la utilitat, tot i existir des que Tucídides va decidir donar aquest nom al treball que fan les persones que escriuen discursos per a tercers. Gent amb una feina fosca, que roman perduda enmig dels equips dels assessors polítics, malgrat ser capaços d’escriure les frases que la història recorda, com el “puedo prometer y prometo” que un dia va redactar Fernando Onega per al president Adolfo Suárez, o el “no demanis que pot fer el teu país per tu, sinó que pots fer tu pel teu país”, que Theodore Sorensen va escriure per a John Kennedy.
Existeixen arreu del món, en qualsevol mena de règims i comparteixen dues coses: la seva capacitat d’esculpir frases impactants i una col·lecció de contactes més o menys inútils, però que proveeixen de xafarderies sucoses; d’aquí que molts, acabada la seva carrera d’assessors, es dediquin a aquesta cosa que en diem periodisme. Un d’aquests homes es diu Abbas Gallyamov. Va formar part de l’equip de redactors de discursos de Vladímir Putin fins que un bon dia va perdre la gràcia del sàtrapa del Kremlin i va optar per exiliar-se a Israel, des d’on escriu de tant en tant per al diari Moscow Times i alimenta un canal de Telegram, on fa uns dies va anunciar que el president rus i el seu grup d’acòlits més proper estarien buscant algun lloc on refugiar-se després de constatar que els seus serveis secrets havien pecat d’un excés d’optimisme pel que fa a les seves previsions sobre la invasió, i que al contrari del que pensaven, una desfeta militar no era del tot impossible.
Gallyamov afirmava a Telegram: “Normalment no acostumo a explicar històries privilegiades, però avui faré una excepció, en primer lloc perquè tinc una gran confiança en la font que me l’ha fet arribar i perquè la informació és molt sucosa: el politburó de Putin treballa des de la primavera en un projecte que té el nom oficiós d’Arca de Noè i que, com el seu nom indica, consisteix a buscar noves terres on anar si la situació a Rússia es torna prou incòmoda. El líder rus i el seu entorn no exclouen la possibilitat de perdre la guerra, de perdre el poder i d’haver de fugir urgentment del país”.
El primer lloc que es va considerar com a destí de la fugida va ser la Xina, però es va descartar per l’escàs entusiasme que el conflicte desperta en l’actual govern xinès i la poca estima que reben els perdedors per aquelles contrades. Les mirades del pinyol del Kremlin es dirigirien ara cap a Sud-amèrica, on es consideren com a possibles candidats l’Argentina i Veneçuela. El projecte està liderat per Ígor Sochin, membre del cercle de confiança de Putin des dels seus anys foscos a l’Ajuntament de Sant Petersburg, on es va forjar el grup de confiança que s’ha enriquit a la seva ombra i amb qui va establir els primers contactes mafiosos. Ara aquests homes es troben en llocs clau de Rússia. Sochin va ser beneït amb la presidència de Rosneft, la petroliera estatal russa, i la seva missió és controlar-la, enriquir-se i afavorir oligarques propers. El president de Rosneft manté unes relacions amb Nicolás Maduro més que bones, cosa que podria ser útil en cas d’una eventual fugida. Queda per veure si aquesta proximitat personal serviria per superar completament els recels veneçolans. Maduro es va distanciar de Putin després que fracassés la guerra llampec que havia de ser el conflicte d’Ucraïna. La seva posició no és clara i és conscient que la crisi petroliera creada pel conflicte pot ser una oportunitat única de rentar la cara al seu règim.
Sochin ha encarregat el projecte Arca de Noè a Iuri Kurilin, considerat com la seva mà dreta i responsable de l’aparell operatiu de Rosneft fins que aquest estiu va abandonar les seves funcions a l’empresa per dedicar-se en exclusiva a treballar en aquest pla. Kurilin es va graduar a la Universitat de Hayward, a Califòrnia, va treballar per a empreses occidentals –de fet va ser director d’afers corporatius de British Petroleum–, cosa que el va nodrir de contactes i relacions personals capaces d’obrir nombroses portes. A més, té la ciutadania nord-americana.
De manera irònica Gallyamov assegura que quan Putin i els seus sequaços afirmen que a Ucraïna “tot va segons el previst en els nostres plans”, potser caldria preguntar- se a quin pla es refereixen, ja que tot sembla indicar que en tenen més d’un.
