Amb el títol La penetración americana de Colau, el doctor en periodisme i professor universitari retirat Joaquim Roglan i Llop va publicar el 2 de setembre passat un article a Metrópoli Abierta (1). La finalitat de la seva nota és criticar el que considera antiamericanisme d’Ada Colau i d’intel·lectuals del seu entorn (“I és que amb pseudointel·lectuals i pensadors de la talla d’Asens, Badia, Pisarello o Subirats no s’arriba a cap altre lloc que a un fatxós revival de Benvingut Mr. Marshall.”). No hi entro; sí, en canvi, en altres consideracions seves.E
1.El 1974, assenyala Roglan i Llop, Manuel Vázquez Montalbán va escriure l’assaig La penetración americana en España, un assaig, afirma, que va ser prohibit. Afegeix: “Comunista i, no obstant, lúcid, sostenia que la influència econòmica dels EUA penetrava també a través de la ideologia popular nord-americana” [l’èmfasi és meu]. No estava errat MVM en la seva conjectura, però el punt és: què significa això de “comunista i, no obstant, lúcid”? Està volent dir Roglan i Llop que la gran majoria dels intel·lectuals comunistes són maldestres, confusos, cecs o idiotes, i que MVM va ser una excepció? Recordo alguns noms: Giulia Adinolfi, José Maria Valverde, Francisco Fernández Buey, Antoni Domènech, Miguel Candel, Joaquín Miras, José Luis Martín Ramos, Adrià Casinos, Francisco Javier Pardo…, i així seguint. On és la poca traça, l’estupidesa, la simplicitat d’aquests autors? Coneix Roglan les seves obres, les seves aportacions cientificofilosòfiques i les seves contribucions democraticosocialistes? Recorda els riscos del seu compromís en temps de silenci, repressió i tortura (que alguns van patir directament)?
2. Afegeix una cirereta al seu pastís: “No va ser casual que el seu detectiu Pepe Carvalho hagués treballat per a la CIA i matés Kennedy. A MVM el va expulsar del partit comunista un marxista, abans falangista, anomenat Manuel Sacristán” [l’èmfasi també és meu], que “era el santón ideològic dels progres de llavors, que es negaven a beure Coca-Cola i a vestir texans Levis en públic”. Sacristán no va ser santón de ningú, sinó un professor, un mestre, expulsat de la universitat dues vegades pel franquisme, admirat per molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Dubto que els que anomena menyspreativament progres es neguessin a beure Coca- Cola i a vestir texans en públic (en tot cas, no hi veig cap problema), però el que és una veritable insídia, una falsedat descomunal impròpia d’un exprofessor universitari, d’un intel·lectual informat que presumeix de crític, és afirmar que Sacristán va expulsar Vázquez Montalbán del PSUC, amb qui, per cert, va compartir taula en una sessió “Sobre l’estalinisme” celebrada als Caputxins de Sarrià, el febrer del 1978. No em puc estendre sobre aquest nus, però el lector pot trobar informació contrastada (amb el testimoni de Gregorio López Raimundo) al tercer capítol de L’observació de Goethe (2).
3. La perspectiva ideològica de l’autor, a banda d’un servilisme usamericà que produeix de vegades vergonya aliena, queda palesa en aquest pas: “Res a veure, tampoc, amb les simpaties ideològiques de Colau i la seva feligresia pel Che Guevara i Castro a Cuba, per Maduro a Veneçuela, per Petro a Colòmbia o per Morales a Bolívia. Tots ells, excrements de dictadures a les venes exangües de l’Amèrica Llatina sense pa ni llibertat”. A banda de la incorrecta atribució a Colau i el seu entorn de fidelitat amb els polítics esmentats, la major part d’ells no tenen res a veure amb la seva tradició politicofilosòfica; Guevara, Castro, Maduro, Petro, Morales, excrements de dictadures? De quines dictadures parla Roglan i Llop?
4. Per la mateixa línia de crítica no contrastada: “A la Barcelona d’aquest estiu ha quedat clar que la culpa de tots els mals, els crims i les corrupcions no és dels alegres turistes de les barres i estrelles”. Totalment evident. Però, han sentit o llegit alguna vegada que algun ciutadà d’esquerres s’hagi expressat en aquests termes culpant els turistes usamericans dels mals, els crims i les corrupcions de la ciutat? En síntesi: no tot s’hi val en les nostres crítiques. No valen la falsedat ni el menyspreu. El professor Roglan i Llop pot tenir l’opinió que estimi d’Ada Colau i els comuns, però no la pot fonamentar ni en la inexactitud (3) ni en la insídia.
Notes
1) https://www.metropoliabierta.com/opinion/penetracion-americana-colau_60295_102.html 2/9/2022.
2) SLA, L’observació de Goethe, Madrid: La llanterna sorda, 2005 (pròleg de Jordi Torrent Bestit). Vegeu també “La veracitat d’una informació” https://rebelion.org/la-veracidad-de-una-informacion-a-proposito-de-manuel-vazquez-montalban-manuel-sacristan-y-el-psuc/
3) Un altre exemple d’inexactitud. Roglan i Llop sosté: “Recordava MVM: “Un espanyol que es deia Alfredo Manzanares es va convertir en un novel·lista popular sota el pseudònim Alf Manz. En va tenir prou especialitzar-se en novel·les de FBI, novel·les barates plenes d’emocions, plenes d’impossibles posats per a l’espanyol mitjà..”. Va ser un error de memòria de MVM. El novel·lista en qüestió es deia realment Alfonso Rubio-Manzanares. Roglan i Llop n’hauria tingut prou de mirar 10” a la xarxa per comprovar-ho. https://bolsilibrosmemoriablog.wordpress.com/2016/04/16/alf-manz-y-su-ayudante-en-la-sombra/
