La Catalunya d’Estopa

La concessió de la Creu de Sant Jordi als germans José i David Muñoz, els components del grup musical Estopa, és un reconeixement a la riquíssima pluralitat cultural de Catalunya. Resulta intel·ligent i encoratjador que el Govern de la Generalitat, format per dos partits que es proclamen independentistes, hagi decidit atorgar aquest guardó als dos artistes de Cornellà, que fan la seva exitosa producció en llengua castellana.

En algunes ocasions, la Generalitat s’ha equivocat a l’hora de seleccionar els mereixedors de la Creu de Sant Jordi. Per exemple, quan va decidir atorgar-la a Fèlix Millet, el saquejador confés del Palau de la Música; a Enric Marco, que s’havia inventat el seu internament en el camp d’extermini nazi de Mauthausen; al sacerdot Josep Lluís Fernández Padró, acusat d’abusos sexuals; a Carles Sumarroca, empresari involucrat en la trama corrupta dels Pujol i del 3%; o a la furibunda Núria de Gispert, l’expresidenta del Parlament que insultava grollerament els no-independentistes a través del seu compte de Twitter.

A Catalunya, les forces progressistes i d’esquerres sempre han tingut molt clar que calia respectar la diversitat de les expressions culturals que hi coexisteixen i normalitzar el seu reconeixement. Això no és en absolut incompatible amb la defensa i la promoció de les llengües catalana i aranesa, que són les pròpies i tradicionals del país.

El conflicte ha sorgit amb la dèria de nacionalitzar Catalunya, impulsada per Jordi Pujol a finals del segle passat. L’objectiu final era imposar un cànon de bon català, estructuralment reaccionari i repressiu. Aquest pack inclou, entre altres consignes de comportament obligatori, l’ús social exclusiu de la llengua catalana, desterrant a l’àmbit familiar el castellà i les altres llengües que es parlen aquí.

Cal dir, en perspectiva, que l’estratègia de normalització lingüística que han desplegat, des de l’any 1980, els governs de la Generalitat ha estat un greu error. Només cal passejar per les principals ciutats del país i para l’orella per constatar-ho. La consideració del català com a llengua d’imposició –en especial, a l’escola i als serveis públics- ha provocat un efecte de rebuig en la comunitat castellanoparlant, majoritària a Catalunya, que ha renunciat a fer el pas al català com un gest d’autoafirmació en les seves arrels i la seva identitat, que considera agredides i vulnerades.

Sens dubte, hi havia una altra manera de fomentar l’aprenentatge del català, fent-la una llengua amable i empàtica, però, un cop més, les presses han anorreat aquest camí, tal vegada més llarg, però que hauria portat a resultats més positius per assolir la seva plena socialització. El fracàs de les polítiques de normalització ha provocat, de retop, una reacció d’impotència i d’irritació en els sectors més intransigents del catalanisme, que, darrerament, han caigut en la infantil rebequeria de convertir la llengua en una trinxera.

Per això, l’atorgament de la Creu de Sant Jordi als germans Muñoz ha provocat butllofes en els sectors independentistes més hiperventilats, que han abocat la seva indignació i la seva proverbial mala llet a través de les xarxes socials. Hem de deixar enrere el fals paradigma que la cultura catalana és només aquella que es fa en català. L’estigmatització de grans creadors catalans –penso en Juan Marsé, en Joan Manuel Serrat, en Javier Cercas, en Rosalía, en Miguel Poveda…- pel fet que s’expressen en castellà és una grandíssima miopia que ens fa més petits i més ridículs.

El futur de Catalunya passa per la integració harmoniosa de totes les identitats i sensibilitats que compartim aquest territori en aquesta etapa de la història. En la mesura que acceptem i assumim aquesta realitat, la nostra llengua, per decantació, té més possibilitats de créixer i d’expandir-se.

Les paraules, expressades en català, dels germans Muñoz en recollir la Creu de Sant Jordi són un veritable programa polític, sorgit de la profunditat del cor i la saviesa de l’experiència, que ens interpel·la a tots. Malgrat les divisions i ferides que han castigat la societat catalana en els últims deu anys, hi ha un batec comú que ens agermana i un consens molt sòlid que permet conrear l’esperança.

PS.: La comarca del Bages ha tornat a ser castigada per un violent i esfereïdor incendi forestal. Ja fa 45 anys que tenim la Generalitat restaurada i cap president ni cap conseller han estat capaços, en tot aquest temps, d’endegar una acció ambiciosa per netejar els boscos, que estan bruts i abandonats. La primera obligació de tot governant és la preservació del territori i sembla mentida que, davant els reiterats advertiments que han fet i fan els ecòlegs, no s’hagin adoptat les mesures necessàries per impedir la propagació dels incendis.

Els polítics catalans són uns mestres en l’art de queixar-se. Però cal recordar-los, un cop més, que tenen les competències i els recursos econòmics suficients per poder fer una política forestal orientada, prioritàriament, a evitar la incineració dels nostres boscos, que són el pulmó que ens oxigena. A més de crear milers de llocs de treball, l’aprofitament de la biomassa sobrera seria un preciós recurs energètic que deixem perdre miserablement.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.