Actualment són moltes les veus que demanen armes per arribar a la pau. Si vis pacem, para bellum deia la màxima romana del segle IV. Poc hem evolucionat des de llavors en les solucions, tot i haver-hi experiències que ens diuen que és possible la pau sense carregar-nos d’armes. Es construeix la pau a partir d’un armistici? És només el conflicte bèl·lic, entès com a enfrontament armat, entre exèrcits, fins a la victòria d’un sobre l’altre? Hi ha forma d’acabar amb la violència bèl·lica, política o de bandes?
Tres llibres en parlen des de diferents àmbits i formes diferents però amb visions que tenen nexes i esperances comunes: Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra Llibres), del periodista i activista Joan Canela, Agafeu-me a mi (Edicions 62), de l’escriptora, periodista i investigadora Lolita Bosch, i Víctimes en so de pau (Pagès Editors), del periodista Àlex Romaguera.
Insubmissió és un relat a partir de les experiències dels insubmisos al servei militar; els joves que a finals dels 80 van decidir combatre el servei militar obligatori amb la desobediència. La lluita pacifista i antimilitarista portava ja una trajectòria important, i el Casal de la Pau de Barcelona va ser espai de trobada i referent. S’hi trobaven grups com el MOC –Moviment d’Objectors de Consciència–, la coordinadora Anti-OTAN, el Mili KK, el Gamba –Grup Antimilitarista de Barcelona– i l’oficina de la IDS –Informació i Defensa del Soldat–. Es coordinaven les accions i els grups oposats a la dinàmica bel·licista, i allà va anar evolucionant la lluita contra la mili. Des de l’objecció de consciència –que va aconseguir la prestació social substitutòria, amb la llei d’objecció de consciència del 1984– fins a la insubmissió, amb accions i estratègies de desobediència no violentes.
Joan Canela recull el testimoni dels joves que s’oposaren a la lleva obligatòria. Van començar sent 57 i es van presentar, de forma coordinada, al govern militar de diferents ciutats per declarar-se objectors a la mili i a la prestació social, insubmisos. Això els convertia en delinqüents davant del Codi Penal i van ser portats a judici. Van ser prop de 100.000 els que van declarar-se insubmisos, i gairebé 1.700 van ser jutjats i empresonats. Van guanyar l’exèrcit, sense cap arma, amb la paraula i la resistència com a civils davant de tribunals militars. Així es van acabar la mili i la prestació substitutòria. El camí de la llum és el més recte, però no el més curt.
Lolita Bosch relata a Agafeu-me a mi la història del Roy, un dels milers de desapareguts en mans de màfies del narco a Mèxic. Històries de resistència, de pèrdues, una història de Mèxic lluny de les turístiques platges de Cancún, que ens arriba poc però que ens mostra que girar la cara no ens allunya de la realitat ni ens garanteix la seguretat. Una novel ·la-crònica, que és una llarga entrevista empàtica, que parla d’amor i dolor, de por i valentia, de vida i mort. “La por és l’amor que sentim pels altres”, diu el germà del protagonista absent. Bosch ens fa presents les 77.171 persones desaparegudes i la descomposició d’un sistema que perviu gràcies al dolor de molts, de la majoria, que destrueix, deshumanitza i invisibilitza, que fa de la violència el centre, la causa de la supervivència. Històries de víctimes, de casos, de noms. Com conviure amb el dolor extrem? Com combatre aquesta podridura, menyspreu i maldat? L’experiència de qui ha patit la desesperació ens porta a revoltar-nos, a la desobediència civil, a fer-nos visibles i tenir veu per enfrontar-nos a aquest mal. La ràbia, la indignació i el dolor no només porten a l’odi i la violència, sinó a la resistència i la rebel·lia. La foscor no acaba amb la foscor, només la llum pot fer-ho, deia Martin Luther King.
La darrera lectura també es basa en testimonis, en aquest cas familiars de víctimes de la violència política a l’estat espanyol, amb una mirada àmplia i transversal. Romaguera entrevista les víctimes que han quedat al darrere. Les que han perdut persones estimades i han hagut de recórrer un camí dolorós per sobreposar- se i ser reconegudes com a víctimes de la violència. Víctimes del GRAPO o ETA, però també del GAL i del Batallón Vasco Español, de la guerra bruta de l’estat o dels atemptats jihadistes. Persones que han hagut de sobreviure i que sovint han estat implicades en accions per reclamar la veritat, la justícia i la reparació. El que ens il·lumina també produeix ombres.
