El 25 de desembre del 1991, a les 19.15, la bandera soviètica deixava d’onejar per sempre al Kremlin, a Moscou. Acabava així la vida de l’URSS, nascuda el 1922. Aquest gegant que va néixer amb la voluntat de transformar el món, va transformar- se amb el temps en un dels actors principals que van dissenyar el mapa del planeta després de la Segona Guerra Mundial.
La Guerra Freda va tenir Europa com a escenari principal. Un bloc, l’occidental, amb democràcia liberal, drets humans, i estats del benestar. El de l’Est, dominat per la nomenklatura soviètica, sense drets humans i amb la sobirania dels diversos països sota els interessos de l’URSS. I un tercer bloc de països, com Espanya, amb dictadures anacròniques.
En aquesta Guerra Freda, els camps de batalla varen canviar d’escenari. Al preu no només d’esclafar diversos moviments democràtics a l’Est –1956, 1968, 1980–, sinó també d’impedir que els partits comunistes occidentals arribessin al poder, com a Itàlia. La cursa d’armaments era frenètica. Als anys 70 era ja clar que l’URSS no podia competir en dos camps alhora, garantir benestar a la seva població i competir amb els Estats Units en la recerca i la fabricació d’armes sofisticades.
Les estructures econòmiques de l’URSS havien quedat obsoletes. Les fugides endavant, com la invasió de l’Afganistan, i la manca de renovació de la gerontocràcia havien malmès l’economia. I les tensions no deixaven de créixer.
L’elecció de Gorbatxov com a secretari general del PCUS va ser un intent de fer sobreviure l’URSS. Les tensions nacionals de les 15 repúbliques, les penúries econòmiques, la contestació social i política, van dur el nou equip dirigent del Kremlin a tirar endavant el desglaç amb Occident, i el canvi i l’obertura, la glassnost i la perestroika. Això volia dir moltes coses. La primera, desfer-se de la tutela que havia exercit als països del bloc socialista, incloent-hi Cuba. L’obertura política i d’opinió. La transformació econòmica. De fet, admetre que la Guerra Freda havia causat un empobriment als pobles i als ciutadans de l’URSS i que, o canviava de manera radical, o desapareixia.
Ara bé, qui sabia de la situació real de l’URSS era el KGB, la policia política i els serveis d’informació. Sabien de l’estat de fallida de l’Estat soviètic. Conseqüències immediates de la seva caiguda van ser el qüestionament de l’ordre establert, l’aflorament de les màfies com a poder real del país; la desintegració en diversos estats sobirans de l’URSS; l’empobriment de la ciutadania; el buit de poder real; la victòria de facto del bloc occidental en la Guerra Freda; la humiliació sistemàtica de Rússia, governada per personatges com Ieltsin, i la creació d’una nova elit econòmica lligada als sectors menys democràtics del país; la continuada violació dels drets humans, començant per la llibertat d’informació i d’expressió. La desintegració desordenada de l’URSS. La creació d’estats nacionals que s’enfronten a Rússia. El ressorgiment del nacionalisme rus, excloent, expansionista, imperial.
Aquests darrers 30 anys, Rússia s’ha rearmat com a potència global, amb llaços amb la Xina, tot objectant el mapa sorgit de la fi de la Guerra Freda, amb l’OTAN a les portes de Rússia. I amb un nou caràcter repressiu, violacions dels drets humans i de la dissidència. I la voluntat de tenir estats independents al voltant, però subjectes a la finlandització.
Rússia no ha estat mai una democràcia plena. Des dels bolxevics que arribaren al poder amb un cop d’Estat, i amb pocs moments reals d’obertura, l’URSS de Gorbatxov. Putin vol redissenyar el mapa d’Europa, un nou lloc com a potència mundial. I utilitza la mística de la lluita contra el nazisme com a excusa per fonamentar les seves aspiracions. I sap que l’aixeta del gas que abasteix l’Europa central no pot ser tallada d’un dia per l’altre.
Caldrà veure com acaba la invasió d’Ucraïna. És, en primer lloc, una violació del dret internacional. Però més enllà de les crítiques, de les condemnes i de la solidaritat, és una esmena a la totalitat al mapa sorgit de la Guerra Freda. Caldrà veure quina és la intel ·ligència de tothom per posar fi en primer lloc al desori de la guerra i de la invasió, la garantia del retorn de les persones refugiades, el respecte pel dret internacional i pels drets humans, i la redefinició de l’escenari internacional.
Possible guanyadora: la Xina.
