Podríem definir a grans trets que l’Estat del Benestar és l’aixopluc que proporcionen a la ciutadania aquelles societats democràtiques amb la finalitat de cercar l’equilibri i la major igualtat possible entre les totes les persones indiferentment de la seva creença, color de la pell, lloc de naixement, sexe, opinió, etc. Això emanaria d’allò que és un Estat Social i democràtic de Dret tal com queda recollit ja en l’article primer de la Constitució Espanyola i en els successius sobre els drets i llibertats de tota la ciutadania.
Posar els instruments necessaris en la redistribució de la riquesa per a lluitar contra l’exclusió i les diferències que es podrien donar entre les classes socials hauria de ser la base en les que se sustentés el pensament ideològic de qualsevol partit polític que es consideri democràtic. Donem importància a aquestes definicions, perquè s’ha oblidat allò que emanà de l’esperit del que en l’actualitat es denomina “règim del 78” tenint la sensació que aquest terme es menysté i, fins i tot, menysprea.
Sembla ser que sorgeix una esperança pel retrobament d’aquell dit esperit però quan s’impulsa i ven la primícia, per part de les Conselleries de Salut i Drets socials, de la creació d’una altra nova Agència d’Atenció Integral Social i Sanitària, per pal·liar les deficiències detectades durant la pandèmia en matèria d’una manca d’integració dels serveis socials i sanitaris, potser no hi ha tal novetat.
Aquí hem de fer memòria que la integració dels serveis socials i de salut ja va tenir lloc a Catalunya a principis de la dècada del anys 80 del segle passat. Concretament la Llei 12/1983 (Llei d’Administració Institucional de la Sanitat i de l’Assistència i el Serveis Socials de Catalunya) preveia una conselleria amb dos instituts: L’Institut Català de la Salut i l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials. Ambdós s’integraven en el Departament de Sanitat i Seguretat Social. Per tant, podríem deduir que tal i com deia la pròpia Llei “l’estructuració dels serveis socials bàsics a través de la tècnica del servei social integrat, que evitarà la dispersió de funcions i millorarà la complementarietat i la coordinació de l’acció social”, era ja una realitat treballada i aplicada en aquells anys.
Amb la dretanització gradual de les polítiques socials i de la pròpia societat a mitjans d’aquells anys 80, l’austeritat que es va anar aplicant gradualment a un pràcticament nonat Estat del benestar a Catalunya, i Espanya, amb la creació del Departament de Benestar Social cap allà l’any 1988, amb el seu Conseller Antoni Comas que ho va ser durant 11 anys, i amb la vertebració del Departament de Sanitat pel de Salut amb l’ordenació sanitària de Catalunya l’any 1990 amb el Conseller Xavier Trias (període 1988-1991), es va desmuntar aquell model de sanitat i serveis socials que encara avui és del tot necessari.
Per tot plegat, quan els grups parlamentaris vulguin abordar les necessitats biològiques, psicològiques i socials de les persones per oferir-los així un enfoc integral sociosanitari de protecció, valdria la pena que miressin enrere i aprofitessin tot allò que ja està inventat. Potser no calen tants nous noms ni tantes agències, sinó que quan es legisli es faci amb aquella coherència on també es reculli com s’ha d’aplicar el finançament. Tal i com un professor va dir fa anys: “Som uns excel·lents teòrics fabricants de lleis però uns pèssims previsors pel seu finançament”.
I així no anem enlloc.
