Recentment he assistit a una activitat organitzada conjuntament per un ajuntament gironí i l’associació de voluntaris de protecció civil, sobre com actuar en cas de catàstrofe. La persona convidada com a ponent principal era Narcís Bardalet, un referent de prestigi, únic en el món de la medicina forense, tot i que la seva saviesa i tarannà autodidacta depassa la disciplina acadèmica. Segurament per això se’l va convidar. De molt bona factura, l’acte i Narcís Bardalet van estar brodats. Ara bé, és sorprenent en relació als organitzadors -que mèrit tenen d’haver tingut aquesta iniciativa- que s’hagin focalitzat de comú acord amb protecció civil, en com actuar davant una catàstrofe i no en com actuar per prevenir una catàstrofe. Òbviament el matís i l’enfocament és diferent i haguessin hagut de convidar a altres experts, segurament fàcils de trobar.
En teoria o en principi, doncs, semblaria que ajuntaments, polítics i científics fugen com de la pesta en relació a les polítiques i dispositius d’adaptació i resiliència al canvi climàtic: prospectiva i prevenció de riscos, planificació i anticipació d’impactes per desastres climàtics (el 95% ja dels desastres naturals), gestió de la vulnerabilitat, i més en àrees o zones inundables o de sequera extrema, buidat d’aqüífers, etc. I la seva expressió: plans d’emergència, plans d’evacuació, refugis climàtics (per onades de calor/fred o per inundacions catastròfiques, -i no estem fent volar coloms, l’ajuntament de Barcelona en té habilitats 150-), sensors a les lleres dels rius i rieres, sirenes d’alerta, dics de contenció, dunes artificials, dipòsits per emmagatzemar aigües pluvials sobrants per quan no plou, etc. I en fi, sense entrar, ja que això ja serien paraules majors, molt majors, en la deconstrucció, expropiació i/o enderroc, amb indemnitzacions, i trasllat d’àrees i edificis o serveis en risc, a zones no inundables o segures.
Tot es deixa sempre per demà (o l’any vinent) per que aquest any “no tenim” pressupost. Però “no tenim” pressupost, perquè el gruix se’n va (entre altres partides necessàries), a despeses o inversions en polítiques de mitigació del canvi climàtic, especialment la tan repetida i cobejada transició energètica. Que no menystenim -qui ens segueixi ho pot comprovar-. Ara bé, una cosa és apostar per la transició energètica i una altra posar tots els ous al mateix cistell.
Més preocupant és que alguns ajuntaments, embogits i competint entre ells, ho concentrin o accentuïn, presentant projectes de transició energètica als fons de reconstrucció europeus Next Generation. Autèntiques milionades!. Alguns, fins i tot, de forma diferida, ho encarreguen a fòrums empresarials, per tal que no es digui que son ells els promotors. Si surt be la operació, es posaran la medalla i si surt malament o no surt, aquí no ha passat res (i sí ha passat, ja que han tingut que pagar a empreses consultores per fer el projecte). Sigui com sigui, la prevenció de riscos, queda ajornada fins l’any vinent “que tindrem pressupost”.
És a dir, que mentre el com actuar per prevenir una catàstrofe va quedant com quelcom que farem “quan puguem” (o pot ser ja se n’ocuparà protecció civil, bombers, la Creu Roja, els metges forenses i/o les companyies d’assegurances), alguns van a bufetades, per veure qui treu més rendiment polític (i electoral) amb la transició energètica. Però el pastís dels fons europeus no arribarà a tothom, és evident, i després vindrà la frustració.
S’acusa a l’economia verda i al capitalisme verd de no sé quantes coses, però a nivell públic s’està fent el mateix. Però compta! Són ens públics!; els altres són privats. I els organismes públics es deuen al conjunt de la ciutadania i, per tant, a la protecció de les seves vides, habitatge, negocis, feines i patrimoni.
Atenció doncs, en com es distribueix o dosifica allò que és important (la mitigació), d’allò que és urgent (l’adaptació). No pot ser que la mitigació (la transició energètica), s’emporti el 90% de despesa o inversions i l’adaptació (la prevenció de riscos) el 10%!! No repetim l’error que ja es va fer amb l’AVE, quan el 90% del pressupost de Foment durant uns quants anys se l’emportava l’alta velocitat i el 10% restant Rodalies. Ara tots amb el ferrocarril, clar!
Estem entrant, o millor dit, hem entrat ja, en l’acceleració de la crisi climàtica, amb una declaració d’emergència climàtica, des de fa dos anys (no energètica, encara, com donarien a entendre alguns gurus i científics, creant alarma) i aquells ajuntaments i institucions, que no facin els deures, assumiran una greu responsabilitat on la població ben segur els passarà factura i no sols a les urnes, també als tribunals, per inacció climàtica. Com justícia climàtica.
Responsabilitat que potser començaria per la mateixa Generalitat, amb el programa RISKCAT del 2008 a les mans. No deixa de ser sorprenent que qui va dirigir aquell programa, anomenat com “Geòleg de l’any” el 2015, un dels millors experts que té Catalunya en prospectiva de riscos, estigui avui coordinant l’observatori de geofísica del Col·legi de geòlegs de Catalunya, especialment orientat al treball sobre riscos naturals. Molt bé pel Col·legi de geòlegs, molt malament pel Govern de la Generalitat.
En fi, la voluntat política no pot estar condicionada pels càlculs electorals i més quan la velocitat del canvi climàtic i els punts d’inflexió que s’acumulen no responen ni encaixen ja amb els “quatre anys de legislatura”. Abans que acabi la legislatura, en més d’un lloc de la nostra geografia hi haurà un desastre (o més d’un) si a Catalunya, amb ja avui un 1,8º de temperatura per damunt dels objectius per 2050, de 1,5º, seguim jugant a ser Déu amb el clima. Està clar estem alimentant un volcà!! Compte Govern de la Generalitat, no tot són focs artificials alternatius amb els JJOO del Pirineu, el Hard Rock de Salou o l’ampliació de l’aeroport del Prat, fent veure que som “progres”.
Catalunya es mereix, ens mereixem ser model d’emergència climàtica no de zones catastròfiques.
