Nord enllà… la socialdemocràcia

La vella Europa recupera la via socialdemòcrata com a fórmula d’organització de l’economia i de la societat. La victòria del candidat de l’SPD, Olaf Scholz, en les eleccions generals celebrades a Alemanya -el principal país de la Unió Europea- confirma aquest canvi de cicle polític, destinat a marcar una nova etapa de la història.

Després d’anys de governs neoliberals i nacionalistes, la socialdemocràcia torna a ser el vector polític determinant d’Europa. Amb el seu triomf a Alemanya, es consolida com un gran bloc dominant al nord, que inclou Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Noruega, països tots ells que compten amb governants socialistes.

Al sud, la península Ibèrica, amb Pedro Sánchez i António Costa, també és un sòlid bastió socialdemòcrata. Emmanuel Macron (França) i Mario Draghi (Itàlia) són uns tecnòcrates -ni carn ni peix- però que adopten i incorporen, perquè així els ho exigeixen llurs poblacions, marcades polítiques socials.

Aquest vent de canvi també ve avalat per la presència de Joe Biden, un liberal progressista, a la Casa Blanca. El desig d’una humanitat fraternal, unida i millor, malgrat que de vegades tot sembli un desgavell, va avançant i superant esculls. En aquest sentit, el recent triomf electoral d’Olaf Scholz -i també el de Justin Trudeau al Canadà- ens confirma que el vell talp va fent forat i fent camí.

Avui, la socialdemocràcia no és només el moviment internacionalista que vol representar els interessos de la classe treballadora. En el seu ideari ha anat incorporant nous valors: l’europeisme, el feminisme, la defensa del medi ambient, la transició energètica per lluitar contra el canvi climàtic, etc.

La pandèmia de la covid-19 ha estat una tragèdia col·lectiva i un trauma que ens ha deixat marcats a foc alguns conceptes clau: la vigència i defensa de l’Estat del benestar, de la sanitat pública, de l’educació pública, de l’assistència pública a la gent gran, de l’assegurança d’atur, de les pensions… Per pagar aquesta factura cal mentalitzar la població en la responsabilitat de l’aportació fiscal però, sobretot, localitzar i perseguir les grans bosses de frau i eliminar els paradisos fiscals.

Quan va ser fundat, l’any 1869, l’SPD reivindicava coses com l’abolició del treball infantil, el sufragi universal, la separació de l’Església i l’Estat… Totes aquestes i moltes altres fites, en clau progressista i de defensa dels drets humans, han estat aconseguides des d’aleshores. Amb totes les seves contradiccions i errors, la socialdemocràcia és el signe per antonomàsia de la identitat europea dels últims 150 anys.

No és casualitat que el PSC, liderat per Salvador Illa, guanyés les eleccions del 14-F passat, tot i que ha quedat apartat de la presidència i del Govern de la Generalitat per l’aliança de les forces independentistes. Catalunya és Europa i, en conseqüència, és coherent que les grans tendències socials, polítiques i electorals que es produeixen en el marc comunitari també tinguin la seva translació aquí.

No ens enganyem: el gran enemic del nacionalisme i de l’independentisme sempre ha estat i és la socialdemocràcia, a la qual professa una tírria profunda i visceral. De la mateixa manera que, per contra, la socialdemocràcia sempre ha intentat entendre i buscar un encaix amb els nacionalistes.

Aquest divorci entre socialistes i independentistes ve del segle XIX, quan els carlins i els liberals van protagonitzar tres ferotges guerres per l’hegemonia política a Espanya. Els carlins van perdre, però es van acabar transmutant en nacionalistes, en especial a Catalunya i al País Basc, que va ser la seva zona de màxima presència i activitat bèl·lica.

D’aquí arrenca aquest odi atàvic, reflex d’un tòxic complex d’inferioritat, que encara avui es pot constatar vivament a la Catalunya interior, contra els socialistes, reduïts a l’expressió de botiflers, anticatalans o nyordos, i condemnats a l’ostracisme i a la marginació pública. També una de les primeres mesures que va adoptar Adolf Hitler, quan va assolir el poder a Alemanya, va ser la prohibició de l’SPD i la persecució i extermini dels seus líders polítics.

Jo no consideraré mai els independentistes catalans, en el seu conjunt, uns nazis o uns lazis. En canvi, el menyspreu dels independentistes -començant per l’expresident Carles Puigdemont i continuant per Quim Torra, Elisenda Paluzie, Laura Borràs, Joan Canadell, Pilar Rahola…- cap als socialistes és epidèrmic, total i absolut.

La socialdemocràcia i l’independentisme constitueixen dues maneres antitètiques d’entendre la vida i el món. Mentre els socialistes, des del seu origen i per definició, consideren que tota la humanitat és una comunitat fraternal, sense races ni fronteres, i promouen una organització política basada en el federalisme, els independentistes són partidaris de trencar els ponts amb els veïns i constituir una comunitat homogènia a part. Obrir-se (socialdemocràcia) o tancar-se (nacionalisme): aquesta és la qüestió.

A Catalunya, els independentistes tenen ara mateix una hegemonia abassegadora a les institucions i als principals ajuntaments, amb l’excepció de Barcelona i la seva àrea metropolitana. També tenen un control mediàtic vergonyós sobre la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació, gràcies al fet que controlen la repartidora de les subvencions i la publicitat i exigeixen la seva submissió.

El PSC, tot i que guanya sovint les eleccions –en nombre de vots i escons-, intenta sobreviure en condicions molt adverses. És en aquesta tessitura que cal recuperar les paraules del poeta:

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Aquest “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” és l’Europa que es guia per la tradició i els valors de la socialdemocràcia per construir unes societats més igualitàries i més confortables per a tothom.

Com a bons demòcrates, als nacionalistes/independentistes els hem deixat fer i, d’aquesta manera, des del 1980, han tingut el poder de la Generalitat durant 34 anys. Però els resultats de la seva gestió són, en perspectiva i si mirem al nostre voltant, un desastre absolut, sense pal·liatius.

És hora de reivindicar la socialdemocràcia federalista com el remei als mals que afligeixen Catalunya. Si els danesos, els suecs, els finesos, els noruecs i els alemanys creuen i han decidit que aquesta és la millor opció per encarar aquests temps tan complicats, faríem bé d’escoltar-los i d’imitar-los.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides