Fa uns dies el president del Reial Madrid es despatxava amb les següents declaracions en un comunicat oficial: “És impossible que jo hagi tingut cap influència ni en la sortida de Messi ni en qualsevol altra decisió del FC Barcelona”. Després dels continus rumors sobre el seu paper en aquest trist capítol de la història barcelonista, Florentino Pérez va trobar l’excusa perfecta per deslligar-se’n en les afirmacions fetes per l’exmembre de la comissió de l’Espai Barça, Jaume Llopis.
La dimissió de Llopis, professor de I’IESE i exdirector general de Nestlé, es produïa hores després de la conferència de premsa de l’astre argentí acomiadant-se del club i l’afició. En una primera carta adreçada a Joan Laporta, el professor li deia que passaria “a la història com el president que va acomiadar Messi” i explicava que dimitia perquè es podia haver fet “molt més” per retenir-lo.
Lluny de quedar-se aquí, entrevistat al programa El Larguero de la Cadena SER, Llopis posava noms i cognoms a les mans darrere la sortida de Messi: “A Laporta el convencen Ferran Reverter, el nou CEO, que no es pot firmar amb CVC, i Florentino Pérez amb el projecte de la Superlliga Europea”. Es podia dir més alt, però no més clar.
Això donava la volta a les raons esgrimides per Laporta en anunciar l’adéu de Messi, en què assenyalava dos altres culpables: Josep Maria Bartomeu -“hem rebut una herència nefasta i els números són pitjors del que podíem suposar”- i Javier Tebas -“tenim un límit salarial i l’acord (assolit) amb els representants de Leo no entra a LaLliga. Les condicions de LaLliga no són acceptables per a nosaltres”-.
Exposades les raons d’uns i altres, a qui creure: a Laporta o a Llopis? Al que fa poc més de cinc mesos era elegit president blaugrana, amb la renovació de Messi com a bandera, o al prestigiós professor que a més ha estat primer executiu, com s’ha dit, de Nestlé, però també d’AGF Unión-Fénix, Moulinex o Borges? I mirant cap al centre peninsular, qui seria el dolent de la pel·lícula: Tebas o Florentino?
Abans de treure conclusions precipitades, analitzem com s’han mogut els participants en aquesta partida d’escacs, que ha donat escac al rei, a l’escenari públic. Després de fer declaracions reiterades sobre la seva confiança en la continuïtat de l’estrella culer, amb el colofó de “jo tinc cada nit somnis dolços quan penso en Leo Messi” (2 d’agost), seria el mateix Joan Laporta qui quatre dies després sorprendria tothom anunciant que l’argentí no seguiria al club.
Que durant la campanya electoral fes promeses en sentit contrari i es posicionés com l’única opció que podria garantir-ho -“si guanya un altre candidat, Messi no es quedarà al Barça” o dient que això ho arreglava “amb un rostit”- és qüestionable, però pot entrar dins del joc electoral. El que no té per on agafar-se és que, des de la presa de possessió com a president el 17 de març en endavant, el cap de la directiva barcelonista hagi estat venent fum a l’afició. I no només en els primers compassos del mandat, sinó fins quatre dies abans d’assegurar que s’havia fet tot el possible, però “quan hem conegut a fons la situació del club, no volíem posar més en risc la institució”.
O bé Laporta es va adonar tard de “la situació del club” -No era vox populi? No van ser prou quatre mesos llargs per assabentar-se’n?-, o bé va passar alguna cosa en les últimes hores abans de la recontractació de l’argentí que el van fer virar 180 graus. En qualsevol cas, la prudència sempre és benvinguda abans de crear unes expectatives que havien de fer més dura la caiguda.
En el seu ànim de treure pilotes fora i a la mateixa roda de premsa on anunciava la sortida del seu estendard fins llavors, el president ja apuntava a LaLliga com un dels responsables del succeït, dient del seu acord amb els Messi que no havia pogut “formalitzar-se” en els marges fixats per tal organisme. I en resposta al cap de LaLliga, Javier Tebas, que li havia posat un tuit negant que l’acord amb el fons d’inversió CVC hipotequés els drets televisius del Barça durant 50 anys, Laporta afirmava: “Aquesta operació (…) comporta cert risc que no vull assumir com a president del Barça. Les operacions a mig segle no hem de fer-les”.
És curiós com el que en un primer moment havia semblat una bombolla d’oxigen per salvar l’operació Messi es convertia pràcticament en una trampa per part de LaLliga, que malgrat tot seria aprovada uns dies després per 38 dels 42 clubs de Primera i Segona Divisió, i entre els quatre renuents, com havia passat amb la Superlliga, tornaven a trobar-se Madrid i Barça.
Dos dies després de la compareixença de Laporta arribaria la roda de premsa de Messi, que tot i guardar les formes no va ocultar la seva fredor cap al president i deixaria un titular palmari, quan se li va preguntar si el Barça havia fet tot el possible perquè es quedés: “No sé. El que tinc clar és que jo sí he fet tot el possible”. Una clara bufetada a la cara d’un Laporta que aplaudiria l’argentí com el que més en el seu darrer acte públic a Barcelona.
Com hem dit, la mateixa tarda Jaume Llopis dimitia com a membre de l’Espai Barça en una carta en que es manifestava “decebut” amb el cap de l’entitat blaugrana i ja apuntava algunes de les possibles conseqüències de la sortida de Messi: “reforçant el PSG, facilitem que Mbappé vagi al Madrid. El pla perfecte de Florentino”.
Després vindrien les declaracions de Llopis a la ràdio i la rèplica del president madridista, però davant d’això el professor universitari no es quedaria callat. Si bé reconeixia que podria haver-se “excedit en qualificar d’amistat la relació entre els senyors Pérez i Reverter” ⸺o el que és el mateix: el president madridista i el nou CEO del Barça⸺, Llopis es reafirmava en la influència del capitost blanc en el cas Messi: “És evident que els esdeveniments recents em donen la raó, ja que en no acceptar la proposta de LaLliga i CVC per part del Sr. Florentino Pérez i del FC Barcelona, han obligat a la sortida de Messi, el seu fitxatge pel PSG i qui sap si la porta oberta perquè Mbappé vagi al Reial Madrid”.
Si aquesta resposta de Llopis a Pérez es produïa l’11 d’agost, tres dies després Tebas tornava a la càrrega contra Laporta i la decisió de no ratificar el conveni amb CVC: “Al Barcelona li corresponien 275 milions d’euros d’aquest acord, però (…) té gent molt intel·ligent prenent decisions, i en les darreres que estan prenent es nota”, manifestava amb ironia. I tot lamentant que Messi hagués deixat el Barça i la competició espanyola, afirmava no conèixer “els números del Barcelona per reduir la seva massa salarial, però amb aquest 15% si hagués acceptat aquesta mena de finançament, tindrien gairebé 40 milions que ajudarien que tingués una plantilla més competitiva, amb Messi o amb un altre”.
Per culminar aquestes dues setmanes horribilis per Joan Laporta, ha hagut de rebatre una carta de l’expresident Bartomeu, en què defensava la seva tasca al capdavant del club, acusava la nova Junta d’“inacció” i l’instava a aclarir una sèrie de qüestions relacionades fonamentalment amb el capítol econòmic. El nou president, per la seva banda, ha dit que la missiva està “plena de mentides” i n’ha enumerat un grapat per rebatre-les una per una. El problema que té Bartomeu quan assenyala Laporta és que la seva gestió va ser tan calamitosa que el nouvingut encara pot delectar-se en l’autodefensa.
El que es podia intuir, després d’aquest anys de desorientació i batzegades esportives i econòmiques del club, és que la cosa no acabaria bé i el clímax ha estat la sortida inesperada de Messi. Quan es va conèixer el seu adéu, aquesta publicació va apuntar que darrere de la decisió de Laporta hi havia els avaladors, però també el director de Futbol, Mateu Alemany, i el CEO, Ferran Reverter, figures que com hem vist alguns lliguen a interessos madridistes.
El que es va coure a dins de Can Barça en aquelles hores, que van dels “somnis dolços” a “l’entitat està per sobre de tot”, només ho saben els implicats, els que van prendre la decisió que Messi no seguís. Aquí sols hem intentat oferir una mica de llum al respecte, davant d’un panorama en què els dos presidents que ara es tiren els trastos pel cap segurament han tingut, tots dos, la seva part de responsabilitat i en un context en què, un cop més, l’ombra de(l) Madrid (Florentino i Tebas) és allargada.
