Quan la vida d’un obrer no val ni 200 euros

Xavi Cayuela Camilo tenia 19 anys. I un futur al davant. Fins que un dia es va creuar al seu camí l’empresa CIDAC, dedicada a la fabricació de rotllos de tela asfàltica i radicada a Cornellà de Llobregat. Des que va entrar a treballar-hi, Xavi va ser obligat –ell, que pràcticament era un nen, amb els seus 19 anys acabats de complir– a un carrusel d’abusos i arbitrarietats. No només ell: Ángel Figueras, un amic que va haver d’abandonar l’empresa per estrés al desembre, relata jornades interminables de 12 hores –alguns operaris arribaven a treballar-ne fins a 14–, treball als caps de setmana, canvis de torn d’un dia per l’altre… Això a Espanya, el primer país del món que va aprovar, el 1919 i després d’una dura vaga, la jornada laboral de 8 hores.

Les extenuants jornades eren, però, només un aperitiu, una petita part del retorn als inferns de la Primera Revolució Industrial que suposava CIDA C: no es proporcionaven EPI (Equips de Protecció Individual) als treballadors. Ni mascaretes, ni guants, ni botes… Només un trist polo. Màquines que eren antigalles de fa 70 anys, rates…

Susana Alonso

Arribem ara al nus de la història, preludi del terrible desenllaç. Recordant el destí fatal de les tragèdies gregues, la inevitable moira que s’abat sobre els homes en un moment donat, en Xavi no havia d’haver estat destinat a la màquina que finalment el va matar. La seva funció a l’empresa era una altra, però eventualment l’anaven canviant de lloc: tan aviat li feien conduir un toro sense tenir el carnet per fer-ho –una autèntica temeritat– com el posaven a les màquines que feien tela asfàltica. Com va passar, malauradament, el 30 d’abril passat.

Aquestes màquines tenen uns sensors que n’aturen automàticament el mecanisme si detecten que un cos estrany entra al seu espai. Els sensors estaven espatllats. No només els de la màquina d’en Xavi, els de totes. Espatllats i desactivats. Ara veurem per què.

El company d’en Xavi havia advertit una setmana abans dels fets que així no es podia treballar. Un electricista, després d’avaluar la situació, va valorar en 200 euros el cost de la reparació dels sensors. I, segons relata l’operari, la companyia es va negar a pagar aquesta quantitat. Va donar, en canvi, l’ordre de “fer-hi un pont”, és a dir, desactivar-los. En el passat ja s’havien cursat diverses denúncies a través de la web de la Inspecció de Treball, denúncies que avui dia segueixen empantanades als llimbs dels tràmits en curs, que mai s’acaben de resoldre.

Arribem així al dia fatídic, el 30 d’abril. El company d’en Xavi s’absenta un moment i el deixa tot sol davant la màquina. I en aquest instant fatal, l’artefacte, desprovist de sensor, enganxa la màniga del jove treballador. I després de la màniga, la mà, el cos sencer. El company, devastat per la culpabilitat, porta ja un mes de baixa per malaltia, víctima de la depressió. Pel que fa a la família, és fàcil imaginar el seu estat.

Hi ha hagut cap senyal d’humanitat, de contricció per part de CIDAC? “No han donat la cara –denuncia Paco Marín, oncle d’en Xavi–, no han estat capaços de donar el condol a la família, d’enviar un ram de flors al tanatori. Res”.

Quan l’advocat de la família es va posar en contacte amb un dels gerents, la resposta d’aquest retrata la seva inmensa vilesa, la seva misèria humana: “Vostè amb mi no hi té res a parlar; potser amb el meu advocat. Demà ens reunirem a veure si li paguem l’enterrament al niño o no”.

Com es pot veure, el cas d’en Xavi Cayuela no va ser un accident, una fatalitat. Tampoc una excepció, una anomalia en un país amb una legislació modèlica sobre al qüestió: el 2020, la sinistralitat laboral va provocar 708 morts, xifra comparable a la d’accidents de tràfic (870) i molt superior a la causada per la violència masclista (45). Malgrat això, és un fenòmen pràcticament invisible, absent dels mitjans de comunicació i del debat públic. Una invisibilitat a la qual s’afegeix una inaudita pobresa de recursos per combatre’l, situació que Paco Marín resumeix amb la frase “només hi ha 50 inspectors de treball per a 500.000 empreses existents a la província de Barcelona”.

Tant despropòsit no pot ser quelcom casual. Opacitat, desídia, mesquinesa, cobdícia? Per descomptat. Però no siguem ingenus, diguem les coses pel seu nom: capitalisme implacable.

(Visited 200 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Quan la vida d’un obrer no val ni 200 euros”

  1. No entiendo su manifestación , sobre la inspección de trabajo.
    Ya que cuando hay un muerto, actua rapidamente de oficio y puede llegar a precintar la factoria, llegado el caso
    NO COMMENT

    Respon

Feu un comentari